Brexit: més llenya al foc

Mentre la troika tory, amb Boris Johnson al capdavant, es passeja pel Manchester Central vestida de blau impecable, les cues continuen a les gasolineres, els supermercats tenen alguns prestatges buits, la inflació puja i els economistes pronostiquen una recessió. Tot i així, tot són somriures a Manchester, on el primer ministre intenta separar el Brexit d'un caos nacional que ja no pot amagar.

La pandèmia i la crisi energètica a Europa han empitjorat una situació que ja era vulnerable de per si, precisament després que el Regne Unit tanqués les portes a Europa al començar l’any. Acostumat i depenent del comerç internacional, el país ha topat de nassos amb les conseqüències més negatives del Brexit.

Comencem per l’energia: no és culpa dels tories que el preu del gas natural vagi de rècord en rècord. Es deu a un hivern fred l’any passat que ha reduït molt les reserves a Europa; al fet que no hagi bufat tant el vent com de costum, cosa que fa baixar l’aportació d’energies renovables; al fet que Rússia i Alemanya no arribin a un acord sobre un gasoducte entre els dos països (degut a les sancions a Rússia), i a un augment de demanda per part dels països asiàtics. Tot plegat, fets difícils de preveure o controlar. Però el que sí que se sabia, i de fa molt temps, és que el sistema energètic britànic sempre ha estat just in time, o depenent de l’abast immediat procedent del continent. Això fa que si alguna cosa falla, per accident o perquè els països europeus volen prioritzar el seu propi consum, l’illa quedi en segona fila –un lloc on s’ha posat ella mateixa després d’abandonar la UE. 

Si fa fred, aquest hivern se'ns farà molt llarg als habitants d’aquesta terra sempre tan peculiar; jo mateixa, que pago més de 100 euros entre llum i gas cada mes, per si les mosques m'he gastat 300 euros més en unes 40 bosses de llenya per a la xemeneia, que tinc apilades al soterrani. Quan als anys 90 Thatcher va privatitzar moltes indústries, com l’energia, per modernitzar-les, poc es podia imaginar que trenta anys després acabaríem apilant llenya. Les polítiques dels seus deixebles conservadors, amb el Brexit al capdavant, porten el mateix camí.

La falta de subministrament als supermercats i les gasolineres són conseqüència directa de la ruptura amb Europa: el Brexit ha complicat i molt les xarxes de comerç internacional que tan ric han fet aquest país des de l’època victoriana. Des de camioners fins personal per als escorxadors, la realitat és que contractar, importar i exportar és molt més difícil des de l’1 de gener: per enviar un llibre a Barcelona, per exemple, ara he d’omplir un formulari. Les dades del Banc Mundial ho deixen clar: les exportacions i importacions, que suposaven un 63% del PIB britànic el 2019, ara representen el 55%. Aquesta xifra encara és superior al 46% d’Austràlia, el 35% del Japó o el 24% dels Estats Units –cosa que confirma l'alt grau de dependència del sector exterior de l’economia britànica.

Els problemes energètics i de subministrament han fet que el Banc d’Anglaterra hagi deixat les portes obertes a una pujada de tipus d’interès abans que acabi l’any. El BoE espera que la inflació pugi al 4% anual degut als problemes de subministrament, a més pressió salarial atesa la falta d’immigració, i per falta de competència de productes estrangers –tot empitjora pel Brexit–. La pujada del preu de les ampolles de vi espanyol i francès als restaurants és molt notable; una copa de vi decent al pub ja costa quasi 8 lliures, uns 10 euros, per la qual cosa m'he passat als shandies després de jugar a futbol els dijous. No vull ni pensar en la hipoteca.

Una pujada de tipus d’interès posarà fre al creixement, sobretot perquè una gran part de britànics tenen hipoteques a un tipus variable; pagar 100 o 200 lliures més al mes obligarà a molts a retallar el consum. Molts economistes ja han fet saltar l’alarma advertint que la combinació de poc creixement amb inflació es diu estagflació –la gola del llop en economia perquè és molt difícil sortir-se'n–. El darrer cop que el Regne Unit va patir estagflació, durant la crisi energètica dels 70, el país va acabar trucant a la porta del Fons Monetari Internacional.

Com sempre, les monedes acostumen a ser un mirall de les economies i, com veiem al gràfic, la lliura no ha fet més que debilitar-se després del referèndum del Brexit el 2016. La tendència ja venia d’abans: com veiem, la baixada ha estat pronunciada des dels anys 70, un reflex que el país ha perdut la batalla contra la millor i més potent industrialització i tecnificació dels Estats Units, el Japó, la Xina i Alemanya.

Els tories anglesos, però, ignoren aquesta tendència i mantenen una mentalitat de superioritat victoriana, de quan el país liderava el món. Els temps han canviat, la moneda es debilita i el país té un dèficit fiscal i de compte corrent que el fa dependre del capital exterior per finançar-se. Amb les fronteres tancades, problemes de subministrament i una moneda cada cop més insignificant, el Regne Unit cada cop és menys atractiu per als inversors internacionals, per més que els tories somriguin a Manchester.

L’any vinent el somriure potser se'ls haurà quedat glaçat, i jo me n'alegraré mentre tiro més llenya al foc.