Brexit, globalització i reindustralització
Aquests últims dies s’han fet dues interessants reunions a Barcelona sobre l’anomenada Indústria 4.0. Tenia pensat un article sobre el futur de la indústria a casa nostra, però el Brexit me’l fa canviar. Converteixo en article el que havia de ser un petit comentari inicial, ja que penso que hi ha una relació profunda entre la destrucció de la indústria britànica i el recent vot anglès per sortir de la UE.
Es faran moltes anàlisis sobre les causes del Brexit, i se n’escriuran molts llibres... El que jo diré ara és només una modesta opinió feta en calent, però no pas improvisada. Ja fa temps que ho veig i ho dic així.
La sortida del Regne Unit de la UE s’explica per raons socials i econòmiques de fons, generades durant els darrers 40 anys, i per alguns errors polítics, a Londres i a Brussel·les. N’enumero alguns, sense poder desenvolupar-los ara.
1. No adaptació europea a la globalització. La globalització ha estat un dels processos més positius i reeixits de la moderna història de la humanitat. Són més de 1.500 milions de persones els que han sortit de la misèria i han pogut accedir a un mínim de consum i de benestar. El que no vam entendre prou és que aquesta revolució ens obligava a acceptar canvis en el nostre model econòmic, un model que havia estat bo per a 800 milions però que no podia seguir servint per a 2.500. No ens hi hem adaptat prou, ni prou bé.
2. Errors d’adaptació. L’adaptació ha consistit sobretot a anar passant de l’activitat industrial a la de serveis i, en moltes parts, a la dels serveis financers especulatius que no generen valor real. La indústria, entesa en un sentit molt ampli (que comprèn moltes més activitats que la pura fabricació), és l’activitat econòmica que, per la seva característica transformadora, genera més valor real, exigeix acumular més capital productiu, genera i utilitza més coneixements i millora el capital humà. Tot això augmenta la productivitat, i empeny el progrés. L’actual capitalisme financer, en canvi, no crea prou benestar, ni el reparteix en el conjunt de la població. (El Regne Unit n’és un exemple; el contrast amb Alemanya és patent.) El Brexit és en gran mesura un vot britànic contra la globalització, un vot dels que ho han patit, i que observen la impotència dels seus governs i de la UE per fer front a la crisi provocada per la bombolla financera. Aquesta destrucció de bona part del teixit industrial, i la lentitud a l’hora de modernitzar-lo i adaptar-lo a les característiques dels coneixements i la tecnologia del segle XXI, és a l’origen de molts problemes britànics i europeus.
3. De la nació a la Unió. La consolidació de grans estats (els Estats Units, la Xina, l’Índia, el Brasil, Rússia...) al llarg del segle XX ha anat convertint en impotents i marginats els estats nació europeus, fins i tot els grans, i amb un passat imperial. La idea de la Unió era, i és, la resposta adequada a aquest repte; però es manté encara viva la il·lusió emocional que “nosaltres sols ens en sortiríem millor”. Tirar enrere els diversos processos de globalització intentant reconstruir fronteres físiques o jurídiques és, a més d’èticament discutible, impossible per culpa de l’actual tecnologia, tal com la crisi dels refugiats o els atacs terroristes ens recorden. Ens cal actualitzar el nostre model econòmic! Això és la Indústria 4.0.
4. Alguns errors a la UE. a) Desprestigiar la UE des dels governs nacionals, culpant-la de decisions que ells prenen conjuntament. b) Fer la Unió a poc a poc i deixant-la a mitges, quan s’han accelerat els ritmes de la història. c) Dissimular, ara fa deu anys, sota la fórmula de les “dues velocitats”, el que realment eren i són “dos objectius diferents” (unió comercial, uns; unió política, altres). d) No ser prou decidits a avançar, per una manca de convicció dels líders nacionals, que temen perdre “poder”.
5. Uns errors britànics.a) Alimentar de manera populista el “nosaltres sols anirem millor”, somiant en passats gloriosos, i excitar voluntàriament sentiments xenòfobs. b) Voler que la ciutadania resolgui amb el seu vot una lluita interna de lideratge en un partit. c) Utilitzar equivocadament un referèndum vinculant: el que el convoca ha de demanar un sí que serveixi per referendar una decisió ja presa, mentre que aquí no hi havia decisió presa a causa de diferències internes, i el que Cameron demanava era més aviat un no. d) Obligar els ciutadans a prendre una decisió important, escollint entre dos escenaris poc definits, a base d’informacions enganyoses per tots costats, amb mentides, pors exagerades i falses promeses.
Massa errors. Si la política hagués donat suport a noves activitats generadores de riquesa, hagués posat límits a l’especulació financera i hagués redistribuït millor la renda generada, les actituds serien diferents. I si s’haguessin diagnosticat més racionalment els escenaris, i el govern hagués explicat clarament per quin optava, els ciutadans haurien pogut respondre millor.