Desconnexió. La foguera anti Unió Europea continua cremant al Regne Unit. Fa només uns dies, la Cambra dels Comuns va autoritzar el govern de Rishi Sunak perquè pugui eliminar milers d’articles de legislació comunitària encara presents al sistema britànic. Comença l’any de l’estocada final a un munt de normes sobre drets dels treballadors, protecció del medi ambient, qualitat de l’aigua o seguretat alimentària, que poden desaparèixer en qüestió de mesos. El psicodrama del Brexit continua alimentant la política i els tabloides. L’euroescepticisme es manté aliè al pessimisme econòmic i a la recança de molts dels que, el 2016, van votar per sortir de la Unió.
Aquest dimarts fa tres anys justos de la consumació del divorci, d’aquella “represa del control” que no ha pogut evitar el declivi que ha vingut després.
El Regne Unit és un país amb el creixement congelat, amb els serveis públics en crisi, immers en una onada de vagues sense precedents des de fa dècades i en una inestabilitat política permanent.
Impacte. Gairebé cada setmana es publiquen informes que posen xifres a aquest desgavell. Falta de mà d’obra al sector serveis i entre el personal sanitari. La producció ha caigut, al mes de gener, a un ritme que no es veia des de la pandèmia. El Centre for European Reform (CER), un centre de pensament que sempre s’havia considerat pròxim al Remain, i que des del 2018 estudia i publica periòdicament quin és l’impacte del Brexit en l’economia britànica, assegurava en la seva última actualització, del desembre del 2022, que els efectes d'estar fora de la UE han suposat una reducció del 5% del PIB del Regne Unit. En un altre informe del CER, publicat aquest mes, s’assegura també que la fi de la lliure circulació ha provocat un dèficit d'uns 330.000 treballadors al mercat laboral britànic, i reclama al govern la flexibilització de les condicions per emigrar al Regne Unit. Tot i que el control de les fronteres continua sent un dels temes més polaritzants del debat polític i social, els temps i les xifres han deixat en evidència la irresponsable utilització de la por a la immigració que va fer la campanya del Leave.
Pors. Tres anys després, molts britànics diuen que tot plegat va ser un error, que ara sembla impossible de desfer. En els últims mesos aquest desencantament ha accelerat el suport a la pertinença a la UE fins al 58% dels enquestats. Sherrelle Jacobs, una columnista del conservador Daily Telegraph, escrivia fa poc que "la Gran Bretanya tornarà a unir-se a la UE molt abans del que ningú s'imagina". "És la traïció més gran dels conservadors: han fet un embolic tan gran amb el projecte que probablement és irrecuperable", carregava aquesta coneguda brexiter. És la pèrfida Europa la que ara amenaça a l’altra banda del canal, esperant el retorn d’un Regne Unit humiliat. Però, sobretot, les paraules de Jacobs són la constatació del sentiment de decepció profunda que pesa a banda i banda d’aquesta línia divisòria que des de fa sis anys esquinça el país. La constatació d’un fracàs que ningú sap com arreglar encara. El líder de l’oposició laborista, Keir Stamer, es limita a dir que, quan governi, ja farà que el Brexit funcioni.
El Regne Unit és avui un país més feble, socialment irat i amb la política sense rumb. Al carrer, de nou, es parla de repetir un referèndum que ara sembla impossible, mentre Escòcia vol tornar a portar a les urnes el seu futur al marge d’aquest Regne Unit que els ha amputat la seva vocació europea. Les pors del Brexit han canviat de bàndol. Avui fa tres anys de la consumació d’aquest mal autoinfligit que ha convertit la Gran Bretanya en el país del G-7 que més ha patit els efectes de la incertesa global.
