Brexit: el dia de la independència?

Nigel Farage, el polític britànic xenòfob i gran guanyador del referèndum, va proclamar que dijous passat havia estat el “dia de la independència”. A mi m’ha recordat la pel·lícula Independence day, quan la nau alienígena obscureix i amenaça tota una ciutat. També m’ha recordat l’Enoch Powell del 1968 i el seu discurs antiimmigració de la Commonwealth, conegut com a “ rivers of blood ”, que va suscitar una gran adhesió entre la població. En efecte, després de la victòria del populisme al referèndum del Regne Unit, l’hora dels Donald Trump, Marine Le Pen, Geert Wilders, Beppe Grillo... del món pot haver arribat. Ara es descobrirà que els dirigents polítics partidaris del Brexit, com a bons populistes, no tenien cap alternativa que no fos afirmar que recuperant la sobirania nacional n’hi ha prou per fer front als reptes de la globalització. Resulta que els britànics -més ben dit, Anglaterra, excepte Londres, i Gal·les- han votat sortir de la Unió Europea (UE) sense saber quina és la relació que es proposa amb la resta de la UE. I han votat per motius diferents, per por a la globalització, per deslliurar-se de la burocràcia de Brussel·les i per castigar unes elits que veuen responsables dels desgavells de la crisi. Tanmateix, les mancances socials als barris amb més immigrants es deuen, en bona part, a les deficients polítiques locals, i la UE s’ha agafat com el parallamps del descontentament d’una classe mitjana que ha viscut el declivi industrial del Regne Unit i els efectes de la Gran Recessió.

Les conseqüències econòmiques del Brexit seran múltiples i negatives a curt i mitjà termini, més per al Regne Unit que per a la resta de la UE. D’entrada, les turbulències financeres poden produir fragilitat. Per exemple, els bancs que tinguin posicions fortes en lliures no ben cobertes poden patir, i la perifèria europea necessitarà més el paraigua del Banc Central Europeu. A més, la incertesa de tot el procés restarà punts al creixement en un horitzó de dos o tres anys, sobretot al Regne Unit però també moderadament a la resta de la UE. L’impacte en l’economia global no serà, en principi, gaire fort, ja que el Regne Unit només en representa un 4%. En relació a Catalunya, un significatiu 6% de les exportacions van al Regne Unit. Es pot dir que, sortint de la UE, Londres s’ha disparat un tret al peu, perquè el 45% de les exportacions britàniques van a la resta dels estats membres i la influència de la City pot disminuir en l’àrea euro, ja que els seus bancs podrien perdre el passaport europeu. A més, la important inversió exterior que rep el Regne Unit pot disminuir en un marc més inestable.

Les conseqüències polítiques del Brexit poden ser més serioses. En primer lloc, per al mateix Regne Unit, que es pot acabar dissolent, amb Escòcia demanant l’entrada a la UE i Irlanda del Nord reunificant-se amb el Sud. En segon lloc, per les ales que pot donar als moviments populistes de tot el món, impulsant el proteccionisme i la xenofòbia i els intents de revertir la globalització. Tot plegat ens recorda els anys trenta, amb l’ascens del populisme alimentat per una empobrida classe mitjana. En tercer lloc, per les repercussions a la UE, on Alemanya queda com a única potència, sense contrapesos, per intentar matenir l’eurozona.

El Brexit és també una oportunitat per adonar-se que la clau de volta per salvar la UE és avançar decididament en la seva integració política i econòmica. A la vegada, s’hauria d’alleugerir l’intervencionisme de Brussel·les en altres països en matèries que no són fonamentals per al mercat únic. Aquest avenços, però, topen amb dos obstacles. El primer és que gran part dels polítics europeus han culpat la UE de les seves pròpies mancances i el projecte europeu s’ha desprestigiat. Per exemple, a Espanya la visió sobre la UE no és tan diferent de la del Regne Unit, segons el centre Pew. I el segon, que el calendari d’eleccions del 2017 a França i Alemanya fa intuir que no es faran grans passos cap a la integració fins que no s’hagin celebrat.

La hipòtesi és que Alemanya voldrà oferir al Regne Unit un acord d’associació a la UE que no podrà ser gaire generós per no donar incentius a negociacions contínues amb altres països. El Regne Unit voldrà mantenir l’accés al mercat únic (incloent-hi els serveis financers i el passaport bancari) però no voldrà assumir el lliure moviment de persones ni la contribució al pressupost comunitari (que el 2014 representava un 19% del total de les contribucions netes). En conclusió, el futur de l’euro i de la UE dependrà de la reacció dels governs i les institucions europees, i de si es recupera el sentiment popular proeuropeu.