Breu història d’uns amants que no van ser

Camina per la botiga de mobles suecs, de pressa, perquè no està acostumada a tanta gent, i perquè el marit li ha dit que l’espera al magatzem, que no vol formar “part del ramat de borregos”. Però en passar per la sala dels dormitoris sospira. “Vet aquí la felicitat”, es diu. Quins llits de colors o negres, tots pensats per a un despertar feliç, per a una abraçada, amb accessoris estereotipats, com una safata per a esmorzar, perquè vol dir que el comprador futurible un dia voldrà portar l’esmorzar al llit a algú. A algú que estima, justament per fer-li-ho saber, perquè esmorzar al llit és un luxe no-luxe, com la pinya per Nadal. Ella li podria portar l’esmorzar al llit a algú? Al marit no, que se la miraria foteta i li diria: “Ho ompliràs tot de molles, deixa, deixa, que me’n vaig al bar”. I a ella, algú li portaria l’esmorzar al llit? No, tret que estigués malalta, a les portes de la mort.

A les tauletes hi ha dos llums, per llegir o per mirar el mòbil. Quant fa que no llegeix al llit en companyia del marit, com a les pel·lícules de Woody Allen? S’hi asseu, un moment, al de la vànova de colors, com de patchwork. No li diran res, es pot fer, “per provar-lo”. Un senyor, amb la cara tan trista com la d’ella, s’asseu a l’altre cantó. “No està malament, oi?”, diu ell. “Està molt bé, una mica tou pel meu gust”, diu ella. Ell s’hi estira i creua les mans al pit com si fos mort. “Potser sí”, concedeix ell. Ella també s’estira. “És estret”, troba. “Millor, així ens trobaríem a mitja nit”, fa ell. I com que riu, ella també. Respiren, com si fessin ioga, en silenci. Els colzes es toquen.

Al lluny, una dona s’acosta. “Què? Fent la migdiada?”, crida. Ell s’aixeca d’un bot. “Bon dia, perdoni! –barboteja–, me n’haig d’anar”. “Ha sigut divertit”, concedeix ella. I quan es queda sola creua les mans a la panxa com si fos morta.