Bretxa o forat negre?

Una de les coses que més interessen als estudiants quan explico els primers paràgrafs del primer tom d'El capital de Karl Marx sobre la noció de mercaderia és la diferència entre valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús es refereix a la finalitat del treball, considerat una manera de transformar el món en un lloc millor. El valor de canvi proposa una transacció en forma de diners. Evidentment, no és el mateix. Quan bescanviem el treball per un salari, es fa més complicat, perquè no sempre és retribuït per la vàlua que té socialment. Segurament no totes les coses tenen el mateix pes per fer un món més just. Això ho hem vist durant la pandèmia. Sembla clar que no hem après la lliçó.

Quin valor té el treball, quan el fan homes o dones? ¿Treballen millor les dones que els homes? Se suposa que ambdós tenen les mateixes capacitats per dur a terme un treball de qualitat. I se suposa que, per tant, amb idèntica dedicació i tipus de feina, la retribució hauria de ser la mateixa. Sembla, però, que les xifres ho desmenteixen. Llegeixo la notícia sobre bretxa salarial de gènere que publica al diari Gerard Fageda. La consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, declara que la bretxa salarial de gènere es tancaria en vint-i-cinc o trenta anys, “si tot anés com ha anat fins ara i no hi intervingués l'administració”. La notícia també diu: “Malgrat la petita millora de les dades, les dones continuen cobrant un 79% del que guanyen els homes, que ingressen 498 euros mensuals més i gairebé 6.000 euros anuals més”. Potser caldria entendre aquestes xifres en funció de la dedicació horària d’homes i dones. ¿Se suposa que els homes guanyen gairebé 6.000 euros anuals més per una feina idèntica a la de les dones, en un mateix salari horari? Si aquesta dada és real, aquí ja no parlem d’una bretxa salarial, sinó d’un forat negre. Per forat negre s’entén una situació de discriminació flagrant. Però potser també altres coses.

L’any 2013, la Universitat de Yale va fer un estudi en què s’enviaven dos expedients acadèmics idèntics de dos estudiants ficticis, John i Jennifer, amb la finalitat de ser avaluats per professors de ciències. Els resultats van mostrar que les valoracions dels acadèmics prioritzaven l’expedient del noi en detriment del de la noia. Les competències del noi eren més valorades però, i aquí ve l’escàndol, es proposaven al John 4.000 dòlars més de salari que a la Jennifer. L’estudi mostrava, doncs, que hi ha un biaix inconscient de gènere (en aquest cas de valoració de competències) amb efectes devastadors a nivell pràctic. Dins d’aquests “biaixos inconscients” els estudis assenyalen altres qüestions, relatives a les eleccions de les dones (horaris reduïts), la seva manera de prioritzar estils de treball, eleccions personals i formes de vida, que no necessàriament comparteixen l’orientació al rendiment com a horitzó exclusiu (i excloent). Nogensmenys, la injustícia, a nivell de fets, és aclaparadora.

Quan aquesta mena d’informacions apareixen en l’horitzó, tinc el costum d’anar a veure què fan a Nova Zelanda. El govern de Jacinda Ardern aborda aquestes qüestions de manera una mica més creativa que a la gastada Europa. En un any, el govern de Nova Zelanda ha aconseguit reduir el pay gap (la bretxa salarial) per gènere en un punt (de 9,6% a 8,6%). L’any 2000 la bretxa salarial era d’un 18,6%. Conceptualment, el govern de Nova Zelanda proposa diferenciar entre la igualtat salarial (es paga el mateix salari-horari) amb l’equitat salarial (es paga la feina pel valor social que té). Per exemple: si una persona treballa part-time perquè l’altra meitat de la jornada cuida la seva mare amb Alzheimer, aquesta persona ha de rebre el mateix salari que si treballés full-time. La raó és que està contribuint socialment a la qualitat de vida del país, en oferir una atenció personalitzada a una persona gran. El valor d’aquesta tasca permet que el sistema productiu del país avanci, però també que es consolidi col·lectivament el respecte per una cultura de cura, considerada un valor social essencial. El salari, doncs, ha de correspondre amb un ús social del temps. La normativitat economicosocial actual regula el temps orientat al rendiment sense considerar el valor humà del treball com una forma de transformació del món. D’això no ens salvarà únicament la intervenció de l’administració. La bretxa salarial de gènere, com tantes altres viscudes per una societat malalta en malestar permanent, apunta a un forat negre per on totes les coses humanes s’escolen.