Brètols amb esprai
El civisme és el gran derrotat dels últims anys. La llista de comportaments que degraden la convivència és llarga i ciutats com Barcelona han abaixat els braços, incapaces de fer complir les ordenances, ni tan sols de fer una reflexió pública o una campanya, per recordar que no només no tot està permès sinó que, en societat, hi ha comportaments que estan prohibits.
Per exemple, anar a embrutar amb un esprai les parets comunes. Només des d’una addicció malaltissa a la brutícia i amb la total impunitat amb què campen per la ciutat els grafiters, es pot explicar que les entrades de garatge dels edificis particulars, portals, bústies, caixes de quadres elèctrics, etc., hagin de suportar la marca de la bretolada. Les persianes de tots els comerços han estat embrutades. Fins i tot les que tenen el cos central de malla són pintades per dalt o per baix, amb una obsessió patològica. Ja han rebut parets amb pedres que tenen segles com les de Santa Maria del Pi o Santa Maria del Mar, i ahir els va tocar als històrics aparadors modernistes del Colmado Múrria, de Llúria/València. Qualsevol brètol s’hi veu amb cor.
El dany és patrimonial i és econòmic, però també és moral. La guixada, perquè no estem pas parlant d’art sinó de la voluntat de deixar-hi una marca i presumir-ne, emet un senyal de domini i de burla de l’espai públic que frega la violència simbòlica perquè convida a continuar perdent el respecte als espais que són de tothom i a fer-los malbé.
