Brasó, Fraga i el Papa
Avui es compleix el centenari del naixement del P. Gabriel Brasó, Abat Coadjutor de Montserrat i més tard Abat President de la Congregació Benedictina de Subiaco, a la qual pertany el monestir de Montserrat. Voldria amb tal motiu recordar dues seves actuacions importants.
La revista montserratina Serra d'Or va publicar-se durant molt de temps de manera totalment il·legal. No la prohibien per temor a la reacció internacional: totes les facultats de filologia romànica hi estaven subscrites, ja que era l'única revista de crítica literària catalana. Quan Fraga va publicar la seva llei de premsa, que pretenia ser liberal, va voler sotmetre Serra d'Or a la censura. Les publicacions eclesiàstiques n'estaven exemptes, però deia que la major part de la nostra revista no era de caràcter religiós. El ministre va tractar l'afer directament amb l'abat i es va acordar que Serra d'Or passaria per la censura a la Delegació de Barcelona, i només se'n lliurarien els articles de tema religiós; en el dubte sobre si un article era o no religiós, ho decidiria l'abat.
Quan després del Concili es va autoritzar l'ús de la llengua del poble en la litúrgia, el professor Antoni Badia i Margarit (a qui la Generalitat acaba de concedir la Medalla d'Or) va escriure un article que el delegat de Premsa de Barcelona va considerar no religiós i totalment inadmissible. Després de molta discussió entre el delegat i el director de la revista, el P. Abat Brasó va escriure directament a Fraga recordant-li l'acord a què havien arribat, li deia que considerava aquell article estrictament religiós i li comunicava que havia ordenat publicar-lo, i n'assumia personalment tota la responsabilitat. Quan uns mesos més tard vaig haver d'anar a Madrid a parlar amb el director general de Premsa, per demanar el permís per a la revista Documents d'Església (que justament ara acaba de publicar el seu número 1.000), em va dir que Fraga no havia respost la carta del P. Abat Brasó " porque no se podía contestar, pues era de juzgado de guardia ".
El P. Abat Brasó tenia amb Pau VI una amistat personal, que venia de quan aquest era arquebisbe de Milà. Quan el cardenal Montini va enviar a Franco un telegrama intercedint per Jordi Conill, que havia estat condemnat a mort, Fraga va desencadenar un a campanya injuriosa contra el futur Pau VI, perquè intercedia per un terrorista, i afegint que no havia estat condemnat a mort, sinó només a una pena de presó. Josep Benet, advocat defensor de Conill, que havia promogut la gestió de Montini, sabia que la condemna era capital perquè la sentència no havia estat formalment comunicada i, a diferència dels condemnats a penes de presó, una sentència de mort no es comunicava fins que era ferma i inapel·lable i Franco havia signat l' enterado , però per fer quedar malament Montini, van canviar la sentència. Aleshores l'abat Brasó va escriure una carta a Montini solidaritzant-se amb ell i lamentant aquella maniobra. El cardenal li va respondre amb una carta autògrafa molt sentida.
A Catalunya s'havia rebut amb entusiasme i esperança el Concili Vaticà II. Per això el nomenament de don Marcelo González com a bisbe de Barcelona va suscitar un gran moviment de protestes. El P. Abat Brasó va tenir una audiència privada de Pau VI, amb qui tenia amistat personal, en la qual, entre altres temes, van parlar d'aquell nomenament i de les reaccions que havia provocat. El Papa estava entristit. Deia que valorava molt la diòcesi de Barcelona, que en molts aspectes li recordava la seva estimada Milà, i per això, quan es va haver de nomenar un bisbe, va dir que li presentessin el millor dels disponibles, i li havien assegurat que el millor possible era don Marcelo.
El P. Brasó li va explicar la mentalitat catalana, tan diferent de la castellana, i ho va comparar amb l'efecte que faria a Milà un bisbe napolità. Pau VI ho va reconèixer: "És clar, és una mentalitat diferent". Brasó va insistir: "És més encara. A Nàpols i ha un dialecte popular, però Catalunya té una rica tradició literària". El Papa va comentar: "És clar, ho comprenc, és tota una altra realitat". Però el P. Abat va afegir: "Pitjor encara. Imagini's, Santedat, que durant segles els bisbes que enviessin a Milà fossin quasi sempre napolitans". Llavors el Papa es va portar físicament les mans al cap tot exclamant: "Impossible!" "Doncs això és el que ens han fet", va concloure Brasó. Des d'aquell dia, no s'ha nomenat cap bisbe per a les diòcesis catalanes que no fos català, o almenys dels països de llengua catalana.