Brasília, una aposta i un ideal
L'any 2010 s'ha esgotat. Entre altres cròniques i esdeveniments, ha estat l'any del cinquantenari de la fundació de Brasília com a nova capital del Brasil. És, doncs, un bon moment per reflexionar com es va produir aquesta obra monumental construïda pels millors arquitectes del Moviment Modern, només en 41 mesos des que, el febrer del 1956, començaren les obres, amb Juscelino Kubitschek elegit president del Brasil.
Sovint ens preguntem com fou possible engegar aquella aventura, amb resultats tan sorprenents, iniciada i acabada d'un sol cop en tres anys i mig. Una ciutat sorgida en el territori desèrtic i empobrit de l'interior del Brasil, nascuda de la tabula rasa , sense carreteres ni ferrocarrils per fer-hi arribar els materials per a la construcció. Innovadora, progressista, paradigma de la modernitat, considerada com una de les obres més importants de l'arquitectura i de l'urbanisme, Brasília és filla d'un dels períodes mes optimistes i engrescadors del segle XX. Cal recordar que només uns anys abans, el 1950, Le Corbusier havia rebut del mateix Nehru, amb objectius similars, l'encàrrec de construir Chandigarh al nord de l'Índia, també partint de zero.
Brasília fou, efectivament, una aventura, però sobretot va ser un somni successivament ajornat pels governs i Constitucions anteriors i, molt especialment, una necessitat fonamental per al balanç econòmic i social entre l'orla costanera i l'interior del país, extremadament pobre.
Però, ¿qui era aquell president, Juscelino Kubitschek, que finalment va portar a terme un somni tants anys encallat? Estirant del fil de la Viquipèdia i de la nombrosa bibliografia que existeix sobre el fenomen Brasília, hom descobreix que la persona clau d'aquest episodi, fonamental per al progrés del Brasil, fou precisament el president que el va governar durant amb prou feines cinc anys, coincidint amb la construcció de la ciutat. La seva construcció no es va decidir com a conseqüència d'una fiblada d'entusiasme popular, ni és tampoc una destresa de la capacitat dels arquitectes, sinó que va ser fruit d'una voluntat política determinada que intentava resoldre, amb un acte substancialment autoritari, les contradiccions econòmiques i socials del país.
Certament, va ser fruit d'una voluntat política, però avui, després de 50 anys, ja podem afirmar que, de fet, fou quelcom més. Va ser un conjunt de coherències orquestrades pel president de la República, home il·lustrat, demòcrata, treballador incansable, progressista, vetat per les diferents juntes militars, acusat de tenir el suport dels comunistes, i gran admirador de l'arquitectura i del pensament promogut pel Moviment Modern. Sent alcalde de Bello Horizonte, abans d'accedir a la presidència, Kubitschek ja havia fitxat Oscar Niemeyer per dirigir el projecte de nous barris per a la ciutat que governava.
Fou un polític que es va fer estimar per la població. Amb ell, el Brasil visqué un període de desenvolupament econòmic i d'estabilitat política que no havia tingut mai. Va governar amb un estil propi i innovador: feia sempre el que prometia i entre els brasilers es va anar instal·lant una estela de simpatia i confiança, fonamental a l'hora de portar a terme els projectes que es proposà per tirar endavant aquest enorme país un any abans.
Brasília fou possible gràcies a la complicitat de la població que va entendre i va acceptar el missatge revolucionari del gran experiment. Arquitectes i urbanistes traçaren amb precisió la ciutat ideal, la ciutat promesa, on la sanitat, els hospitals, l'ensenyament, les escoles, els habitatges i els espais col·lectius foren la prioritat per generar la ciutat desitjada. Una idea revolucionària que s'inicià amb els primers dibuixos de Lucio Costa i Oscar Niemeyer, que contenien, bé que reduïda, la realitat de la ciutat futura. L'empresa urbanitzadora, amb Niemeyer com a cap del departament d'arquitectura i urbanisme, transformà, tres anys i mig més tard, el gran experiment en el referent que sintetitzà el pensament polític del mateix president Kubitschek. 1. Política il·lustrada. 2. Formació d'equips de treball eficaços i compromesos amb la cultura, la qualitat i la modernitat. 3. Capacitat de comunicar i d'entusiasmar la població amb projectes imprescindibles per al progrés del país. ¿Aquesta manera de procedir, no us recorda la política municipal de la Barcelona dels inicis de la democràcia?
En aquesta nova etapa que s'inicia ara a Catalunya, desitjo sincerament que els nous polítics sàpiguen encadenar les tres claus del pensament polític que tants bons resultats va conferir al Brasil de mitjans del segle passat i, més discretament, a la Barcelona dels anys 80. ¿Els fitxatges d'Andreu Mas-Collell i de Ferran Mascarell es poden entendre com el primer intent de formar equips de treball eficaços i compromesos amb l'exigència de qualitat i la modernitat al marge del sectarisme que ha dominat la política catalana?