El Brasil ha patit una humiliant eliminació del Mundial i el descontentament torna a fer-s’hi visible. He anat al Brasil en dues ocasions diferents, distanciades en el temps. I un altre cop em vaig posar en contacte amb una comunitat brasilera molt particular resident a Barcelona: la de la prostitució transsexual. Totes les transsexuals que vaig entrevistar eren brasileres. De fet, segons un estudi de l’àrea de salut de la Fundación Triángulo, la transsexual que es dedica a la prostitució a Barcelona té una mitjana de 30 anys, és d’origen brasiler, soltera, sense fills i sense estudis. No entraré aquí en les raons de per què les xarxes brasileres controlen el negoci de la prostitució trans a la ciutat, però sí en les històries que em van explicar i en els seus denominadors comuns, que potser ens ajudaran a descriure les característiques d’un país tan inabastable i difícil d’entendre com el Brasil.
Totes les trans que vaig conèixer em van fer un relat més o menys similar. Provenien d’una petita comunitat rural, de nens maltractats per la nova parella de la mare, i moltes vegades també per l’entorn: la família, els companys de col·legi o els nois del poble. En l’adolescència van fugir a alguna gran ciutat, on van començar a exercir la prostitució. És llavors quan algú els va captar i els va proposar venir a treballar a Barcelona, cosa que elles van considerar una sort immensa, l’oportunitat de la seva vida, i fins i tot un orgull: “Jo és que cridava l’atenció perquè era molt maca i per això em van oferir venir”. La falta d’afecte, la necessitat enorme d’afecte, es notava en el fet que totes em parlaven del seu nòvio o del seu marit. Cap estava sola, en el discurs de totes s’hi notava una enorme dependència emocional provocada per una carència afectiva. Cap era blanca: eren mestisses o negres. Gairebé totes es reconeixien consumidores de cocaïna i de pastilles. La gran majoria no sabia expressar-se bé perquè, en realitat, pràcticament no sabien llegir ni escriure.
Les històries d’aquestes dones per elecció (encara que la majoria seguien sent genitalment homes per obligació: les trans sense penis treballen menys) em deien molt sobre el Brasil que jo no vaig veure o no em van deixar veure. El Brasil que el govern d’aquell país vol amagar de cara a l’exterior.
Els carrers del Brasil estan plens de nens desprotegits. La gran majoria consumeixen drogues i es dediquen a la prostitució, molts són portadors del VIH. Gran part no sobreviuen al fet de viure al carrer.
La segona vegada que vaig ser al Brasil va ser fa pocs mesos, quan vaig viatjar a Colòmbia i em vaig internar en el triangle trifronterer (el Brasil, el Perú, Colòmbia). Em va cridar l’atenció el gran consum d’alcohol. T’oferien alcohol a cada cantonada. I em van cridar l’atenció els nens, molts nens, piles de nens, gairebé sempre corrent o jugant sols, els uns agafats de la mà d’altres, res a veure amb la sobreprotecció infantil que aquí és la norma. La bellesa del paisatge, no cal dir-ho, era impressionant. La de la gent també. En aquella zona la població era majoritàriament negra o mestissa. I escandalosament pobra.
El Brasil és un país ric. The Economist ja va publicar al seu dia un article de portada en què vaticinava que durant els pròxims anys el Brasil pujarà del seu actual estatus de setena economia mundial a la cinquena, superant el Regne Unit i França. La pressió fiscal al Brasil és del 36,7% del PIB, comparable a nacions hiperdesenvolupades com Holanda. El problema és que la qualitat dels serveis públics dista molt dels estàndards existents en països com l’esmentat. Els recursos que l’estat extreu de la societat acaben en algun vòrtex succionador tan misteriós com l’Aleph borgià, però no en un hospital, una escola o una universitat.
Semblava que tot seguiria així fins que van esclatar les manifestacions de protesta del juny de l’any passat. Molts polítics van reconèixer llavors que no havien sabut dialogar amb el carrer. No sabem, però, si aquelles protestes van suposar l’inici d’un canvi de debò, ni si els polítics estaran disposats a refer la societat sota altres bases més modernes que les del patrimonialisme que han encarnat.
En un país en què l’accés a l’educació és tan limitat el canvi sembla impossible. Un país amb una població ignorant no té un motor de canvi que li permeti moure’s. Per això tots els politòlegs diuen que la Xina es menjarà el Brasil. Els nens xinesos sí que tenen accés a l’educació, diuen. El Brasil només podria canviar si es partís de noves propostes en l’àrea de l’educació que reforcessin elements d’una cultura política veritablement democràtica, una cultura de la qual actualment el país està faltat, tot i que sobre el paper sigui una democràcia.