Brasil, 30 d'octubre: què hi ha en joc?
Demà diumenge 30, el Brasil viurà la segona volta de les eleccions presidencials que enfronten Lula da Silva i Jair Bolsonaro, les més decisives de la seva història recent. La situació d’aquest país, que és en realitat un subcontinent ple de Brasils diferents, tant socialment com geogràficament, és tan complexa i difícil d’explicar que crec que un fet recentíssim pot servir de mostra i ajudar a entendre des de Catalunya què s’hi juga el Brasil (i la democràcia en general) en aquesta segona volta.
El 23 d’octubre, Roberto Jefferson, exdiputat i proper al bolsonarisme, es va negar durant vuit hores a acceptar l’ordre de presó dictada per l'STF (Supremo Tribunal Federal) per haver violat les condicions del seu arrest domiciliari i pels atacs desmesurats a una jutgessa. Durant el seu llarg atrinxerament va disparar amb fusells i granades de mà contra la policia federal i va ferir un comissari i una agent, curiosament sense una reacció contundent de l’escamot policial. Bob Jeff, com l’anomenen els seus, va començar la seva carrera als anys 80 en el seu programa de televisió O Povo na TV (El Poble a la TV), on feia un discurs populista molt violent contra el “crim rampant”, atiant la por dels rics, element important en la creació del bolsonarisme, i l’aporofòbia. Després va tenir una trajectòria política convulsa i zigzaguejant, cada cop en posicions més properes a la ultradreta violenta. Ara estava complint condemna domiciliària des del 2021 per atemptat contra la democràcia en el cas de les “milícies digitals” (els grups paraoficials encarregats de difondre fake news a les xarxes socials i de posar en dubte la netedat de les eleccions si no guanya Bolsonaro), i aquesta no era la seva primera condemna.
Els fets de diumenge, ja de per si anòmals, són encara més greus si pensem que Jefferson, ja sense res a perdre, no fa altra cosa que dir en públic el que Bolsonaro, en plena campanya, no pot dir. El tiroteig és l'última conseqüència de les actituds homòfobes, masclistes i racistes del personatge i va anar precedit del reguitzell d’insults que Jefferson va proferir contra Cármen Lúcia Antunes Rocha, jutgessa de l'STF. El que va arribar a dir no es pot reproduir en cap mitjà civilitzat: “bruixa de Blair” i “prostituta” va ser el més suau, tot això completat per una precisa descripció dels actes que fa una prostituta, segons Jefferson, i que ell atribueix a la jutge. Per dignitat –la meva, esclar– no entraré en detalls.
Jefferson és només una petita anècdota del que està passant al Brasil, on professors, periodistes i militants LGTBI, entre altres grups, han hagut de marxar a l’exili els darrers anys i s’han desmantellat les universitats, especialment les facultats d’humanitats tallant-los els pressupostos de soca-rel. Fa uns dies, Jason Stanley, professor de Yale, especialista en fenòmens d’ultradreta, assegurava en una entrevista al diari Nexo que Bolsonaro és indubtablement feixista i el comparava amb Franco, però deia que el brasiler encara era més violent. En la mateixa entrevista Stanley desmuntava la tesi benvolent que els votants d’aquests partits estan desinformats i afirmava que votar-los és per a ells reafirmar una identitat, és a dir, no és que no vegin el risc d’una dictadura, és que volen formar part d’una identitat poderosa vinculada al líder. En aquest cas una identitat que, amb fortes arrels en la història del Brasil –i recomano per entendre-les el llibre de Darcy Ribeiro O povo brasileiro. A formação e o sentido do Brasil (El poble brasiler. La formació i el sentit del Brasil)–, i també seguint el seu model nord-americà, ha fet de la defensa de “la família”, d’un patriarcat radical, del menyspreu dels individus racialitzats i del dret a l'autodefensa mitjançant l’ús de les armes un programa que ha connectat amb més part de la població del que molts brasilers s’haurien imaginat mai, cosa que va quedar reflectida en el 43,2% de vots que va obtenir Bolsonaro en la primera volta.
"Prepari’s, compri’s una arma, defensi’s, cadascú ha de mirar per si mateix”, deia fa poc Ludgero Bonilha, pastor evangèlic. Això ens porta a una de les altres potes del cas brasiler: el domini dels grups evangèlics, especialment en les zones amb més precarietat del país. Les raons que han fet del Brasil, país tradicionalment catòlic, un feu evangèlic són comunes a les d’altres zones de Llatinoamèrica. En citaré només una: els errors de l'Església catòlica. Quan als anys 80 es va desmantellar la teologia de l’alliberament, desenvolupada precisament pel brasiler Leonardo Boff, es van trencar els lligams amb la població més necessitada i aquest buit va ser ocupat per grups evangèlics radicals que, en certa manera, van fer la tasca social que l'Església catòlica havia abandonat. Aquests grups són ara una de les bosses principals del bolsonarisme. Per comprovar-ho només cal cercar algunes declaracions de la pastora Damares Alves, que va ser ministra de Dona, Família i Drets Humans, un títol ben curiós i entenedor.
Hi ha, sens dubte, molt més a explicar, molts més factors, però caldria un llibre per desenvolupar-los. A parer meu, l’anècdota de Roberto Jefferson ho resumeix tot: odi, violència, masclisme extrem i exhibició desacomplexada d’una ideologia ultradretana, tot allò que, segons els resultats del dia 30, el Brasil pot perpetuar quatre anys més o deixar enrere com un malson.