El Brasil i les cendres de l'economia

El papa Francesc ha convocat a Roma un sínode íntegrament dedicat a l'Amazònia durant aquest mes d’octubre. Les imatges de milers de quilòmetres del pulmó del planeta devastats per les flames han impressionat una comunitat internacional cada cop més conscient de les dimensions de la urgència climàtica i ambiental. Al Brasil, però, Bolsonaro no s’ho ha pres gaire bé. El president ja va dir que eren els mateixos indígenes i les ONG ambientalistes els que estaven calant foc a la selva per cridar l’atenció, i no és cap secret que no veu amb bons ulls que ara l'Església catòlica hi prengui part. És poc menys que un atac a la sobirania nacional dir res sobre el que cal fer amb aquell tros de terra brasilera, l’estoc de capital ambiental que es va esvaint any rere any davant l’avanç de l’agronegoci, transformant-se en exportacions per multiplicar els beneficis de la classe benestant i, durant un breu lapse de temps, construir quelcom semblant a un estat del benestar.

Tarso Genro, exalcalde de Porto Alegre pel Partit dels Treballadors (PT), ens rep al seu despatx d’advocat amb vistes a l’estuari. "Els governs del PT no van oposar-se frontalment al model econòmic d’aquest país. L’estratègia va ser respectar els seus beneficis i intentar redistribuir més equitativament els guanys entre la població. Però és evident que, sense tocar la matriu econòmica, la correlació de forces polítiques es manté en el temps, la mateixa que va permetre l’impeachment de Dilma i la presó de Lula". A la riba del Guaíba es rovella lentament una ciutat industrial que va deixar de produir automòbils i teixits quan la globalització econòmica va trucar a la porta del país, i els acords econòmics amb la Xina i altres nacions van fer obsoletes totes aquelles factories de maó i ferro colat, que havien donat feina a milions de migrants d’Europa i l'Àsia durant dècades. A la ciutat del Fòrum Social Mundial, la creadora dels pressupostos participatius, potser sí que van pensar que un altre món i una altra economia eren possibles, però el Brasil del nou mil·lenni ha continuat apostant per una economia extractivista, malbaratant el territori. Lula va crear un ministeri per a l’agricultura familiar, coherent amb la visió de l’esquerra llatinoamericana que liderava llavors, transformadora i devota de la deessa totèmica Pacha Mama, i un altre per als grans latifundistes, per mantenir el flux de divises.

Aquella esquerra va fer una lectura probablement massa conservadora, intentant demostrar que la seva arribada al poder no seria l’apocalipsi que invoquen les Esglésies evangelistes, artífexs de la victòria del catòlic Bolsonaro. Probablement, l’economia social i solidària, tan en voga a casa nostra, és encara residual a l'Amèrica Llatina, però s’assembla molt al que necessita la seva gent. L’Adeniro ens rep a la seva parcel·la a Itamarati, l’assentament més gran del continent, 50.000 hectàrees repartides pels governs del PT entre famílies camperoles sense terres. "Amb aquest tros podem viure, però cal practicar l’agroecologia, i treballar molt. L’agricultura convencional no fa més que empobrir-nos i enverinar-nos amb els agrotòxics. Només beneficia els bancs i les grans empreses, però la gent hi cau embadalida". A aquesta agricultura que creix cada estiu una mica més, gràcies als incendis que provoquen les paraules i les polítiques de l’actual govern, li falten suports per multiplicar-se en veritables alternatives econòmiques. Com la Justa Trama, una cadena de producció de roba ecològica que ha aconseguit transformar el cotó orgànic en moda sostenible, comprant-lo als camperols al doble de preu que el convencional, articulant cooperatives en tot el procés i al llarg del país. Les costureres d’Univens, per exemple, autoorganitzades després de la fallida d’aquelles empreses a Porto Alegre, formen un espai on la seva vida i les seves famílies estan al centre, des d'on construeixen un barri més integrador, amb altres projectes com escoles i bancs comunitaris.

Sense canviar l’economia, no hi ha cap transformació possible. El poder polític val molt poc i depèn dels designis de l'econòmic. Bolsonaro també pensaria que la cooperació que municipis com Sant Pere de Ribes o Vilanova i la Geltrú presten a la Justa Trama forma part de la confabulació divina contra els seus afers terrenals, però el Brasil, el món, ha esdevingut un afer de tothom, més enllà de dretes insaciables i esquerres porugues. Podem esperar messies per multiplicar pans i peixos, enviar bombers a l’Amazònia i esperar que els piròmans ens ajudin a apagar les flames, però en realitat només cal esvair el fum i els miratges d’una economia a voltes infernal.