Em té fascinada aquesta estafa en què algú es feia passar per Brad Pitt i contactava amb dones “vulnerables”, per demanar-los calés. Vulnerables, es veu, vol dir dones-cor-trencat, que publicaven frases de superació o soledat a Instagram o Facebook. En Brad hi entrava en contacte, s’enamorava d’elles i quan ja eren parella els demanava diners. Entenc que en les converses en algun moment o altre es critica l’ex, l’Angelina Jolie, aquesta bruixa sense cap gràcia.
Van ser estafades i ben estafades. Però l’alegria per haver estat, durant uns mesos, la nòvia a l’ombra de Brad Pitt no els hi treu ningú, a aquestes dones. Han pogut criticar la dona més sexi del planeta, han pensat que en Brad (potser per haver de pagar les pensions de tots els seus fills) estava arruïnat i han sigut la noia de la seva pel·lícula. La tria de Brad Pitt (si no, també hauria anat molt bé Kevin Costner) és molt bona, perquè agrada a una gran quantitat de públic intergeneracional, que admira les pel·lícules romàntiques. A part, passa una cosa. Aquest públic femení vulnerable s’ha enamorat de Brad Pitt segur que per la veu. Vull dir que el deuen haver sentit sempre amb la veu del doblador Daniel García, que és una meravella.
En fi, em moriria per conèixer alguna d’aquestes estafades, a qui m’acostaria amb tot el respecte. No puc deixar de pensar que no serem una cultura normal fins que no tinguem estafadors que es facin passar pels nostres sex symbols, sense doblador. Somio, esclar, en un estafador fent-se passar per Joel Joan, Pablo Derqui, David Selvas, Julio Manrique, Miki Esparbé, Ramon Madaula... Això ens cal per ser normals, ostres.
