El bou i la mula
Aquesta setmana tan dramàticament remullada ha passat desapercebut un fet polític, o potser n’hauríem de dir antropològic, esperpèntic: l’estirabot de Josep Bou contra Cayetana Álvarez de Toledo. Era qüestió de temps que el bou i la mula es convertissin en un matrimoni mal avingut. Al noi-noi de la mare li ha sortit la vena mai gaire dissimulada del seu xaronisme essencialista, li ha supurat el més intolerant tradicionalisme d’arrel carlina: textualment, ha dit a la Gemma Nierga, a Ràdio 4, que “l’elecció d’Álvarez de Toledo com a candidata va ser un error” perquè, atenció!, el PP “ha de tenir gent que sigui d’aquí, que sigui catalana, que tingui cognoms catalans i parli català”.
¿Us imagineu què hauria passat si el president Quim Torra hagués dit això? El ridícul insult de supremacista els hauria quedat curt. L’allau de desqualificacions hauria estat com una de les letals riuades d’aquests dies, s’ho hauria carregat tot. Des del mateix independentisme se li hauria demanat la dimissió, i amb raó. Com es pot dir una animalada així? Doncs ves per on, al PP (de moment) no ha passat res. Suposo que per dues raons ben prosaiques. Perquè Bou no és militant del partit i perquè representa el 50% del minigrup popular a l’Ajuntament de Barcelona, on només tenen dos regidors.
El cas és que aquest empresari posat de polític no ha entès res del que ha passat els darrers anys. Si l’independentisme ha fet el salt a una opció tan majoritària (en una dècada ha pujat del 15% dels votants a gairebé el 50%) és precisament perquè ha superat el discurs identitari i n’ha adoptat un de cívic, ha fet seu de debò el vell lema d’inspiració candeliana “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. S’ha oblidat dels cognoms. Ha obert les portes al castellà. Com Tarradellas, ha parlat de ciutadans i no de catalans. Ho ha fet, esclar, sense deixar de defensar el català com a llengua comuna, però foragitant exclusions de cap mena. Ha transitat de la identitat a la independència. El Bou, però, no s’ha assabentat de res. Només ha reaccionat com una bèstia sentimental acorralada.
Tampoc no ho ha entès l’altiva Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte i descendent, per via directa masculina, dels ducs d’Alba. Ja ho veieu, també ella llueix un bon reguitzell de cognoms genuïns. Qui ho havia de dir: el xoc primari d’identitats s’ha produït, finalment, dins el PP. “ Cosas veredes, amigo Sancho ”. Capri contra Cruella De Vil. Dues maneres caricaturesques d’entendre la identitat, la política, la vida. Perquè rere els aires de superioritat intel·lectual que gasta aquesta estrella política del PP no hi ha gaire res més que un nacionalisme exacerbat construït a partir de convertir l’independentisme català en un monstre. Tossuda com una mula, no veu més enllà de la seva obsessió. I mira que ho tenia a tocar: el monstre ideològic estava a les seves mateixes files!
En fi. Pronostico que amb Álvarez de Toledo passarà el mateix que amb l’Arrimadas (l’única incògnita sobre la qual, per cert, ara és saber quant de temps trigarà a fer-se del PP). Des de Madrid, a l’Arrimadas primer li van riure les gràcies per la seva valentia a Catalunya, lluitant com un Quixot contra els suposats molins del fanatisme independentista. Però un cop l’han tingut a Madrid, aviat li han vist el llautó i les maneres. L’Álvarez de Toledo va pel mateix camí. Ja veurem quan dura l’admiració de la seva duresa. I pel que fa al Bou, un cop sigui oficialment rebutjat pels seus, cosa que inevitablement acabarà passant, jo no descartaria que un dia, en un gir histriònic, es converteixi a la fe dels seus benvolguts parents: “Tinc més de cent cosins i no ens parlem, sort que som gent educada”.