Del poble a la superilla de Consell de Cent

Cada divendres al vespre, al meu poble d’un sol carrer, sentim un clàxon que sona repetidament des de la carretera comarcal: ens avisa perquè anem baixant. És en Quim, que passa amb el seu camionet refrigerat, ple de gel, per vendre peix fresc. Obre una finestra grossa d’un dels laterals del camió i ja tenim la paradeta muntada. És un moment de trobada amb els veïns, que quan és estiu és molt distès i quan és hivern —i ja és de nit— té un cert aire de comicitat. Pel fred que surt del camió, que se suma al del carrer, perquè tothom duu una combinació de roba d’estar per casa i peces d’abric i per la fila que fa en Quim, que és el més damnificat per “la fred” i ha d’anar tot encaputxat. En altres pobles de Vilademuls, els que tenen més de cent habitants, la trobada veïnal es converteix en una petita congregació, que de vegades agafa un caire quasi festiu: és el moment de saludar a tothom i fer-la petar.

Arran de la sentència judicial que permet revertir part de les obres de Consell de Cent, hi ha hagut un debat obert sobre la vida comunitària amb relació als eixos “verds” i/o pacificats, les botigues a peu de carrer i la Barcelona Oberta dels interessos més mercantilistes. Malgrat les reticències als canvis —el passat sempre demana persistir—, la realitat és que els cotxes no compren, ho fa la gent. Posar entrebancs a la mobilitat en cotxe perjudica els centres comercials, que poden oferir pàrquing als seus clients, però el petit comerç —si no a curt, a llarg termini— sempre acaba sortint reforçat de la conversió dels carrers en zona de vianants. Perquè aquest tipus de vies, d’alguna manera, ruralitzen l’espai. Si la tendència europea ja anava en aquest sentit, durant la pandèmia es va intensificar la sensació que els habitants de ciutat demanen ser més poble. I per ser més poble cal posar les coses fàcils a les botigues petites i els paradistes de mercat. Al comerç que no està en mans del capital i que fa de la ciutat un lloc, no només més obert, sinó més amable, habitable i cohesionat. 

L’any 2020 les botigues rurals van demostrar més que mai que tenen un paper cabdal en el teixit social. En aquesta zona nostra no hi ha repartiment a domicili de cap supermercat i, per tant, depenem o bé del transport privat o del comerç de proximitat. En el cas de la població d’edat avançada, les botigues a peu de carrer són imprescindibles. La Rosa regenta la botiga de queviures més concorreguda d’un poble de poc més de 600 habitants que abasteix una zona de gran extensió, però de poca densitat de població. L’any de la pandèmia no donava l’abast a repartir a domicili. Si habitualment ja fa una tasca que ultrapassa la feina de botiguera (hi ha gent gran que, de vegades, només té oportunitat d’enraonar a la botiga, però aquest és un altre tema), el seu rol va agafar encara més rellevància. La Rosa ho va viure amb un cert atabalament, però es va convertir en una autèntica heroïna: proveïa de fruita, verdura i queviures moltes famílies i repartia les cistelles de la compra a la gent gran. I tot des d’un establiment ben petit. No sé si s’ha valorat prou el paper que van tenir les botigues rurals, de poble o de barri, durant la pandèmia. De la mateixa manera que comprar a les botigues a peu de carrer ajuda a enfortir el teixit social, les compres en grans superfícies el debiliten. I quan van mal dades, ja ho vam poder comprovar, sense la comunitat no som res. Triar on comprem és una decisió política que té conseqüències que van més enllà de les econòmiques. 

Al poble (al poble on compro, però és aplicable arreu), les botigues tanquen i comencen a imposar-se les cadenes: un súper va substituir la botiga de tota la vida. En Xavi, el peixater que porta el peix de Llançà un parell de cops a la setmana, sempre es queixa que no hi ha relleu generacional: la clientela envelleix i no n’arriba de nova. La venda ambulant rural cada cop és més residual i aquestes petites trobades quotidianes que ajuden a cohesionar el veïnat també tenen els dies comptats. Gairebé contradient-me, he apuntat abans que el passat demana persistir. En realitat, però, el que s’entesta a persistir per sobre de tot és el capitalisme. Vindran més crisis i no les superarem amb una comunitat afeblida: les botigues de poble o de barri són una part indispensable del teixit social, un punt de trobada, un espai de confiança mútua. Tant a “comarques”, com a l’àrea metropolitana. Barcelona oberta, sí, però sobretot per a la gent que vol viure-hi i fer-hi vida.