La botiga
Soc en una llibreria, predicant. El llibreter ha preparat taules, cadires, una mica de vermut i de patates rosses per al públic. La gent, asseguda, escolta la missa. I amb aquestes que va i arriba un motorista d’Amazon amb un llibre. El porta al pis, primer primera, del costat, del costat mateix, de la llibreria. El propietari del pis no ha pogut fer la tasca feixuga de baixar el tram d’escales, viatjar fins a la porta del costat i demanar-li al venedor si té tal llibre que necessita. Si, posem pel cas, el llibreter li diu que no el té, l’hi pot demanar, de la mateixa manera que l’hi demanen els d’Amazon.
Les coses que m’agraden molt, com les ampolles de vi, els llibres, la roba, el menjar, m’agrada que me les venguin. Vull dir: m’agrada anar a la botiga i que em donin rotllo. “Això em queda bé?”, “No, no, això no et queda bé, no és per a tu”. O “Aquest vi m’agradarà?”, “No, no, aquest vi és massa punkie, per a tu no és, prova de tastar aquest, fa per a tu”. O “I aquest llibre?” “No, nena, aquest no t’agradarà, vols que et digui què et podria agradar, a tu?”
No entenc que algú pugui perdre’s aquest moment, el del restaurant amb el cambrer de vins explicant la vinya, el de l’escriptor fotent la tabarra sobre el que ha fet i el que ha volgut fer, el del dissenyador explicant per què els botons són així, i corda-te’ls així. No entenc l’asèpsia, el silenci, la distància en les coses que ens agraden tant.
Un llibreter, un vinater, un dissenyador no són, exactament, uns comerciants. Toquen un material estrany, emocionant, potser boig. Com pot ser que un enamorat de debò prefereixi una botiga online i un motorista?
