1. En el retorn dels exiliats a Suïssa vam contemplar abraçades de les que feia temps que no vèiem. Les de Cantallops eren abraçades que, només que haguessis anat a una sola manifestació independentista a la vida, emocionaven. Per insòlitament llargues, per pregonament sentides i perquè t’adonaves que tant a qui les donaven com a qui les rebien els anava la vida. Com a espectador empàtic, aquella manera d’arrapinyar-se, de petonejar-se, d’agafar caps amb les dues mans, posava la pell de gallina. Marta Rovira, exultant pel seu retorn, estava en la seva hora sublim. Quan va marxar se l’acusava de rebel·lió, després li van imputar la sedició i ha acabat sent assenyalada per terrorisme. Totes les acusacions ha anat caient pel camí com un castell de cartes. L’amnistia, però, ha estat el comodí fonamental i els defectes de forma de la justícia espanyola li ha permès arribar a Vic com una heroïna. De cop i volta, aquell divendres, va semblar que l’independentisme havia trobat una líder que feia temps que no tenia. Marta Rovira, però, va decidir plegar després de la mala tongada de resultats electorals, i ella mateixa rebla: “Jo no seré candidata a res”. Un exercici de coherència que no s’estila gaire a la nostra política, però en què Aragonès i Rovira sí que han estat exemplars.
2. Després de les abraçades de Cantallops van arribar els parlaments. D’entrada, els emotius. El discurs de la gran victòria era justificable, des d’un punt de vista personal, superats els sis anys d’exili. En el dia a dia poc èpic que viuran a partir d’ara, però, ja descobriran fins a quin punt han arribat a una Catalunya baquetejada, amb l’esma als turmells i endropida nacionalment. Celebrar que l’estat espanyol hagi perdut és, potser, agafar el rave per les fulles. Dir “hem vingut aquí per acabar la feina que hem deixat a mitges” o per “reunir el moviment independentista” dringa bé, però són dues afirmacions que no toquen gaire de peus a terra. És comprensible, però, tot plegat, en una jornada tan llargament somiada. A la tarda, després del bany de masses a la seu d’ERC, ja vam sentir discursos polítics de Rovira que costen més de mal empassar. Negar la crisi interna dels republicans, avui, és voler amagar l’ou. Tancar el greu escàndol dels cartells de l’Alzheimer, destapat per l’ARA, amb una dimissió, dos expedients i l’expulsió d’un cap de turc, és un altre insult als Maragall i a la veritat. És voler continuar tapant una realitat molt negra sota una estora plena de brutícia. La idea, el vistiplau, l’execució, l’ocultació dels fets, la compra del silenci, el pagament amb factures falses, l’espolsar-se les puces de sobre... Cada acció empitjora l’anterior i va eixamplant la taca d’oli dels còmplices i els responsables d’aquest cas. Allà on no arribi Esquerra, en el fil per randa d’aquesta vergonya, hi arribarà el periodisme.
3. Xavier Vendrell, un històric d’Esquerra, que formava part de l’estat major del 2017 i que encara no ha estat amnistiat per culpa del cas Volhov, va ser a Cantallops per abraçar els qui tornaven de Suïssa. A la tarda va parlar al nombrós acte d’Òmnium a Barcelona. Allà va deixar anar una de les frases més aplaudides del dia. “Aquí no hi ha cap botifler, aquí no hi ha cap traïdor. S’han acabat els insults entre els companys que mantenim un mateix objectiu”. I tant. El seu desig és lloable. S’hauria agraït que, en els últims set anys, l’independentisme no hagués practicat aquest esport d’odi entre partits, faccions i capelletes. Potser no ens hauria anat gaire millor, però ara no hi hauria tantes esgarrinxades mal curades a dreta i esquerra. Millor abraçades, ni que siguin hipòcrites, que insults. Això sempre. Tant de bo que Vendrell tingui raó. Pronostico, però, que quan Salvador Illa sigui investit president a finals d’agost, tornarem a tenir botiflers i traïdors a tort i dret a les xarxes socials més abrandades.
