La vacuna i l’altruisme
Aquest diari ha obert un debat profund entorn del deure de vacunar-se. Abans d’endinsar-nos-hi, convé diferenciar l’aspecte moral (o ètic) d’un deure de la seva institucionalització com a deure jurídic. És a dir, un deure moral no sempre s’ha d’institucionalitzar com a deure legal. Per exemple, el deure moral de no mentir als teus amics i familiars no és, ni hauria de ser, jurídicament obligatori. Però aquest exemple se situa en una esfera molt personal, voreja l’àmbit de la intimitat. La cosa podria canviar quan ens trobem en qüestions de moralitat política.
Tot i que un deure politicomoral no necessàriament ha de comportar un deure legal equivalent, intueixo que hauria de comportar alguna mena de conseqüència jurídica. Concretament, el deure moral de vacunar-se podria ajudar a justificar l’obligació jurídica de: (1) facilitar informació sobre l’estat de vacunació; (2) disposar de proves per poder fer activitats quotidianes com anar a la feina, a l’escola, al gimnàs o al cinema; i, fins i tot, (3) impedir l’exercici d’alguns oficis relacionats amb la cura de les persones, com seria el cas del personal de centres sanitaris, residencials i penitenciaris. Els usuaris d’aquests serveis, i sobretot els reclusos, no tenen escapatòria raonable de ser tractats per aquest personal.
Peter Singer defensa l’obligació jurídica de vacunar-se a partir de l’analogia amb l’obligació legal de portar el cinturó de seguretat. Segons aquest eminent filòsof, s’obliga jurídicament a dur el cinturó perquè, tenint en compte els interessos dels usuaris del vehicle, és irracional no utilitzar-lo. Així, el poder públic, com a pare sensat, pot obligar els ciutadans a fer allò que més els convé pels seus propis interessos. Més enllà d’aquest paternalisme, l’obligatorietat del cinturó també evita costos en el rescat i atenció d’aquestes persones, com també el patiment d’amics i familiars.
L’obligació de portar el cinturó de seguretat no s’imposa a tothom, sinó als usuaris de certs vehicles. A més, com que tals usuaris s’han de posar el cinturó cada vegada que circulin amb el vehicle, l’amenaça de sanció serveix per a prevenir la distracció, desídia o irresponsabilitat momentània. En canvi, la decisió de no posar-se la vacuna semblaria més meditada, més reflexionada. D’aquesta reflexió, i del dret al propi cos, en poden sorgir objeccions més profundes contra la vacuna que contra el cinturó.
Segons el principi del dany formulat per J.S. Mill, evitar que es faci mal als altres és l’únic motiu que permetria al poder públic imposar la vacuna contra la voluntat de l’individu. Aquest principi moral de no perjudicar tercers és el que esgrimeix el professor J.L. Martí per defensar l’obligació ètica de vacunar-se. Tanmateix, les persones que no es vacunen poden al·legar que no volen fer mal a ningú, que qui realment en fa és el virus. La rèplica podria dir que amb la seva conducta negligent fan més probable el contagi, i la contrarèplica que vacunar-se no és l’única manera de ser prudent. En suma, si fer més probable el contagi es considera una forma il·lícita de fer mal a tercers, es tractaria d’una forma indirecta (que consistiria més aviat en la generació il·lícita d’un risc) i relativa (que variaria segons el grau de diligència de la persona no vacunada).
Com que el fet de no vacunar-se per si sol és qüestionable que pugui ser considerat un dany il·lícit, proposo l’altruisme com a via, alternativa o complementària, per justificar el deure moral de vacunar-se. L’altruisme inclou un deure moral que ens obliga a ajudar els altres quan els puguem prevenir o guarir d’un dany substancial a canvi d’un cost relativament baix en comparació amb la gravetat del dany. En el cas que ens ocupa es complirien els requisits bàsics d’aquest deure mínim de solidaritat: (1) els danys provocats pel covid han estat gravíssims i poden seguir sent considerables, (2) gràcies a vacunar-se els danys es poden reduir significativament, i (3) els costos o perills de fer-ho són relativament baixos comparats amb els mals que ha provocat, i pot seguir provocant, el virus.
Expressat en termes graduals, com més baixos siguin els costos per prevenir els danys d’altri i més grans siguin els danys previnguts, més fort és el deure moral de vacunar-se i les raons públiques per incentivar el compliment d’aquest deure. Arribats a un percentatge elevat de vacunació, hom podria rebutjar vacunar-se atès que els danys que pot causar el virus ja són molt menors. Aquesta postura s’aprofitaria, egoistament, dels costos i perills assumits per les persones que s’han vacunat. Dit això, com més alt fos el percentatge de població vacunada, menys necessari resultaria adoptar mesures jurídiques contundents per imposar la vacunació. En aquest escenari, el deure de les institucions públiques de protegir la salut s’hauria d’implementar de manera menys coercitiva.
L’altruisme, en la seva vessant de deure moral d’assistència, pot jugar un paper encara més important: obligar els països desenvolupats a ajudar els països subdesenvolupats a vacunar les seves poblacions. Els requisits essencials d’aquest deure es tornarien a complir: (1) els danys poden seguir sent molt greus si no s’aturen els contagis massius, (2) la vacunació minimitzaria els danys considerablement, i (3) els costos d’aquesta ajuda poden ser relativament baixos, sobretot si tenim present que una nova variant del virus podria engegar a rodar bona part dels esforços fets fins ara.