Bosé, la segona dosi
Jordi Évole va decidir que de l’entrevista a Miguel Bosé ens n’inocularia dues dosis, com la vacuna. Amb una n’hauríem tingut prou, perquè l’espectacle ja generava prou anticossos. L’esquer mediàtic del cantant venia donat per dos motius essencials: el seu greu deteriorament personal i el negacionisme de què ha fet gala durant la pandèmia. Només començar la primera part Évole li comentava a un taxista: “Tengo la duda de si sacarle el tema de las vacunas o no en la entrevista. No sé si tengo muchas ganas de discutir”. Aquests dubtes devien formar part de la comedieta televisiva que serveix per començar a fer créixer el suspens al voltant del que podria passar durant el programa, sobre per la possible col·lisió de punts de vista. L’estratègia televisiva d’Évole consistia en això: dir que no sabia si trauria un tema en l’entrevista que, de fet, ja era l’assumpte principal d’arrencada del programa.
En la primera part, Évole també ens advertia que era amic seu, subratllant la dificultat que això afegia al seu repte. I malgrat ser amic, quan presentaven Miguel Bosé avançant pel passadís de l’hotel ho acompanyaven d’una peça de la banda sonora de Psicosi. Una manera subliminal de remarcar que aquell personatge no hi tocava del tot.
L’escenari escollit per a l’entrevista era perfecte. Una taula al costat d’un enorme finestral a la part alta d’un gratacels. Situaven Miguel Bosé davant d’un paisatge de vertigen, al límit de l’abisme. El protagonista es va anar desvelant com algú tan emocionalment inestable, fràgil i foll que ni tan sols va resultar solvent com a negacionista. Bosé es va desintegrar argumentalment a les primeres de canvi. No generava polèmica sinó més aviat llàstima. Évole s’havia preparat tot un desplegament de mitjans per demostrar-li que estava equivocat en les seves teories i que, a sobre, estava sent incoherent amb ell mateix i la seva trajectòria. Però no va ni caldre. Si en el primer capítol Bosé es va aguantar amb pinces perquè només havia de parlar sobre el seu propi jo, a la segona part, quan va haver d’afrontar un discurs més elaborat sobre un fet aliè al seu ego i que requereix d’un raonament, Bosé es va retratar solet. El moment en què va agafar l’ordinador portàtil per evitar connectar amb un científic va ser definitivament tràgic. Quan Évole va estrenar l’any passat Lo de Évole, en el primer programa ell va fer pública la seva admiració per Jesús Quintero. “Yo he aprendido de Quintero”, va afirmar. La conversa amb Miguel Bosé tenia alguna cosa d’aquell esperit Quintero que utilitzava l’entrevista per mostrar i alimentar la degradació humana davant dels ulls dels espectadors. Évole pretenia desmuntar públicament el negacionista més famós d’Espanya, exhibint el seu lament per haver-ho de fer, gairebé per al bé de la societat. Però el resultat va ser, sobretot, un espectacle trist en què Évole només li va haver de donar la darrera empenteta al seu amic per llançar-lo daltabaix del precipici.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió