Bosch-Gimpera i la UAB (1932-39)

De l’article -traducció pròpia- de l’arqueòleg Miquel Tarradell (Barcelona, 1920-1995) a La Vanguardia (18-X-1974) arran de la mort del també arqueòleg Pere Bosch i Gimpera (Barcelona, 1891 - Mèxic, 1974), esdevinguda la tardor de fa cinquanta anys. Bosch i Gimpera va ser rector de la Universitat Autònoma republicana entre 1932 i 1939, institució que en aquell mateix període presidia Pompeu Fabra al capdavant del Patronat. Aquesta secció va incloure ahir les respostes que va donar Fabra a la periodista Irene Polo quan el va entrevistar en prendre possessió del càrrec.

Quan va començar a circular per la Universitat la notícia de la mort de Bosch-Gimpera, notícia que havia arribat via Institut d’Estudis Catalans, vaig ser testimoni de la gran impressió que produïa. I no tan sols entre els prehistoriadors i arqueòlegs, per als quals el gran mestre representa el fundador, el pare de l’Escola, el professor que va elevar aquests estudis, entre nosaltres, a categoria internacional. Sinó també entre tots els universitaris, gent jove i gent madura. No és pas freqüent que la mort d’un vell mestre produeixi un impacte d’aquesta mena. Bosch-Gimpera, que desapareix als 83 anys, era absent des de 1939 [es va exiliar quan Franco va culminar, després de tres anys, el seu cop d’estat]. Gairebé ningú dels qui se sentien afectats l’havia conegut personalment. Molt pocs, per raons d’especialitat, havien llegit els seus llibres. A què calia atribuir aquella emoció? Havia mort el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys trenta. Ja fa anys, en un dels meus primers contactes personals amb Bosch-Gimpera, li vaig dir que per a nosaltres, els qui havíem entrat a la Universitat després de la guerra, ell era com una figura mitològica. Havia esdevingut el símbol d’aquella Universitat. L’experiència d’aquests dies ho ha confirmat. [...] Va ser l’intent més seriós, i en gran mesura assolit, d’estructurar una Universitat que conjuminés tres premisses bàsiques. Primera, fer d’ella una institució del país on plantejar la qüestió idiomàtica era imprescindible; una qüestió que es va plantejar sense exclusivismes pel fet que castellà i català coexistien dins la Universitat. Segona, un alt nivell intel·lectual i tècnic en l’ensenyament i en la recerca, amb plans lliurement elegits, incorporant nous professors de categoria reconeguda, amb llibertat de contractació, desplegament de biblioteques especialitzades; un model, doncs, que s’apropava al de les grans universitats europees i americanes. Tercer, un desig clar de projecció social, més enllà dels límits habituals, com ho demostra la creació de cursos com els Estudis Universitaris per a Obrers. Programar una Universitat d’aquesta mena, partint del panorama que hi havia, era una aventura heroica. [...] Posats els gèrmens de renovació, calia esperar que la societat la permetés, que es donessin les circumstàncies generals favorables perquè la Universitat fos, de veritat, autònoma i pogués, per tant, desplegar les seves pròpies iniciatives. És possible que avui a les nostres Universitats de Barcelona, amb una capacitat de decisió similar a la que van tenir Bosch-Gimpera i el seu equip, amb una autonomia real, podríem intentar alguna cosa semblant a allò que ells, amb tant d’encert, van poder dur a terme. En tot cas la Universitat de Bosch-Gimpera és, per ara, un model insuperat.