Borrell, una anècdota europea

Les darreres setmanes ens han cridat molt l’atenció les actuacions del senyor Josep Borrell a Rússia. S’ha criticat el missatger. En té poca culpa. Cap que no sigui la de ser com és, esclar. Cregut i arrogant, ha de fer soroll vulguis que no, encara que sovint sigui encenent un coet correcames que acaba esclatant-li al cul. El gol que Pedro Sánchez va colar a la Unió Europea (UE) tot desempallegant-se d’ell ha estat notable. La UE pretenia nomenar per al càrrec algú que passés desapercebut –com s’havia aconseguit amb la senyora Federica Mogherini i, abans, amb la baronessa Catherine Ashton, ambdues d’ignorada memòria.

El càrrec que ocupa el senyor Borrell té com a missió principal representar la “Política Exterior i de Seguretat Comuna de la UE”. I com que la UE no té cap política exterior ni cap política de seguretat comuna, la feina escasseja. Però tampoc és el cas que, quan es presta l’ocasió, l’hi engaltin bromes pesades com ara la d’enviar-lo a trobar-se amb els russos, per criticar-los... a casa seva. Aquest columnista l’última cosa que voldria és que li encarreguessin una missió com aquesta. L’escena que hem viscut podria venir representada com la de tots els caps d’estat i de govern de la UE junts, en colla, en un racó, tot espitjant Borrell cap als braços de l’os siberià ubicat a la cantonada oposada i que, en aquest cas, venia representat, que aviat és dit, pel senyor Serguei Lavrov. Li podem tenir al senyor Borrell tota la tírria que vulguin, però en aquesta vida a voltes cal demostrar una mica de caritat. Quan li van encomanar aquesta missió al senyor Borrell me’l vaig imaginar replicant com ho feia el caporal a qui el general havia arrestat: “¡Entre mandos no hay putadas!”

Representar la política exterior d’un estat vol dir representar els seus interessos, els de cada moment, que, per definició, són canviants. És una feina que els catalans entenem poc i per a la qual estem escassament dotats. Tendim a dividir el món entre bons i dolents. Entre els que pensem que ens són amics –que, de passada, agrupem en el bàndol dels bons– i els que no ho són –als quals categoritzem de dolents i, sovint, curts de gambals–. Els espanyols? No són del tot amics però, si governen les esquerres, passen, sorprenentment, a ser bons. Els israelians, que viuen envoltats de gent que els voldria veure desapareguts com a poble –talment com ens succeeix a nosaltres–, els hem ubicat al bàndol dels dolents –cal ser burros– i no hi ha manera que entenguem per què actuen com ho fan. Total que, com que no comprenem res, ens les van engaltant tal com baixen. I la culpa sempre és dels altres.

I ara toca criticar la UE per l’afer Borrell. Però seria bo que ens adonéssim que la UE és una entitat en formació. Va començar posant en comú la producció de ferro i d’acer –una manera com una altra de controlar la indústria armamentista europea–. Després va venir la política agrícola comuna (la PAC) per tal de garantir l’autosuficiència alimentària –i per posar fi a les fams que havien assolat Europa periòdicament–. Més tard es va procedir a crear el mercat interior únic, una de les fites més importants, ja que implicava la regulació comuna de béns i productes i, per tant, impedia que un estat membre tot sol pogués negociar cap tractat de comerç internacional, i creava, inevitablement, la potència econòmica més gran del món. En tenir enllestit el lliure moviment de béns, productes i serveis –és a dir, ja no calia que t’obrissin el capó del cotxe en passar per la Jonquera– es va poder posar en marxa l’abolició de fronteres interiors (Schengen). I com que ja els béns i persones viatjaven lliurement, va ser el moment de crear la moneda única.

Tot això ho esmento per als desmemoriats, que són molts i, a voltes, sembla que no hi toquin. El avenços de la UE no es consoliden fins que hi ha un organisme central que treu poder als estats membres, com a conseqüència d’una crisi. Fins que no vam patir la crisi de l’euro no es va decidir donar tot el poder regulador al Banc Central Europeu prenent-lo dels bancs centrals de cada estat, que, ara, han quedat com a simples delegacions. La crisi immigratòria farà regular i controlar millor Schengen i traurà poder a les autoritats dels estats. Ara s’està en aquesta fase.

Els interessos exteriors dels estats de la UE són diversos i sovint contradictoris. Però llevat de França i Alemanya, la resta d’estats en tenen pocs. La veritable política exterior comuna possiblement passarà per crear, abans, una força militar europea –com proposa el president Macron–. Caldrà estar-hi atents. Llavors serà el moment de nomenar algú seriós –el Draghi dels afers exteriors europeus–. Abans, no cal.

Xavier Roig és enginyer i escriptor