Totes les batalles del Born
Vivim en unes guerres d’identitat perpètues. Són les identity wars de les Espanyes, a l’estil de les culture wars del món anglosaxó -concepte popularitzat el 1991 pel sociòleg americà James Hunter-. En les nostrades guerres d’identitat entre Catalunya i Espanya hi ha un camp de batalla preferent -una mena de Verdun català-. El Born té l’ingrat honor de ser l’escenari privilegiat de totes les batalles essencials-essencialistes que es lliuren a Catalunya per la seva identitat -directament o indirectament-. Ho va ser el 1714, ho continua essent avui.
L’historiador Ricard Vinyes escrivia recentment un impecable article sobre memòria i història a les pàgines de l’ARA. Volia justificar la instal·lació a la via pública d’estatuària monumental feixista per elaborar un discurs museístic sobre la memòria i establir un diàleg crític i pedagògic amb el present. No hi puc estar més d’acord. Tanmateix, Vinyes omet i ha d’ometre el detall que ha fet esclatar la polèmica. L’indret escollit per a la instal·lació és el Born. Amb el seu discurs academicista-objectivista, Vinyes no pot pretendre d’ignorar que l’indret escollit no és fortuït. Al final, la seva decisió és eminentment ideològica. És la continuació natural de la nova política d’adulteració del Born: de centre cultural a centre cultural i memòria.
Quim Torra, antic director del Born CC, ha assenyalat amb incisiu encert que la instal·lació s’hauria de fer davant el palau de Capitania General, una de les ferides obertes en el teixit barceloní en el marc històric de la conquesta i sotmetiment de Catalunya. Pel que sembla, encara que es vulgui explicar la memòria i història del feixisme espanyol, ni Vinyes ni Colau entraran en un atac obert amb el poder (i la identitat i els fantasmes) dels espanyols: ho fan justament amb la identitat perseguida i minoritzada, la catalana. Això, en el fons, també és una decisió ideològica i una presa de partit manifesta. No cal dir que davant aquest panorama la iniciativa de Vinyes neix letalment embrutada i desprestigiada.
La qüestió del retorn eqüestre de Franco a la via pública és només una part de la demolició que està patint el Born, omplert d’insípida vida quotidiana i buidat de qualsevol referència política i militar -començant per la retirada de l’exposició “temporal” de Xavier Hernàndez Cardona sobre el setge de Barcelona i els exèrcits de Catalunya-. Catalunya i els catalans, com la colònia exemplar que som, quedem reduïts a la vida quotidiana tant en el nostre passat com en el nostre present. Som un subjecte passiu aliè al poder i a la història. A això cal sumar-hi l’estat lamentable en el qual es troba el Fossar de les Moreres, poblat per saltimbanquis i turistes beguts. Essent Catalunya un país tristament gràvid en fosses, caldria dignificar la històrica fossa comuna al cor de Barcelona.
El darrer episodi de les guerres d’identitat i la batalla del Born ha estat el veto que el govern municipal barceloní ha imposat a l’associació de recreació històrica de la Coronela de Barcelona a emprar la porta històrica del Consell de Cent per a la seva desfilada anual en la Diada. El veto no ha fet altra cosa que potenciar la iniciativa que el president Puigdemont i les altres associacions de recreació històrica ja estaven coent per a la Diada. S’ha preparat un excel·lent preàmbul per a l’Onze de Setembre d’enguany -amb diversió garantida-. Puigdemont sap molt bé a què juga i no està disposat a deixar perdre el recuperat lloc de memòria dels catalans.
Els llocs de memòria no han estat mai espais neutrals. Són eminentment militants. No pretenen ser objectius. I alhora són plenament història: recreen i escriuen història. Comprendre’ls en la seva dimensió parcial i subjectiva és un exercici més saludable que una falsa equidistància objectiva, impossible.
En el crispat clímax actual de les guerres d’identitat entre catalans i espanyols i la independència de Catalunya, la khutzpah -“audàcia arrogant”, en jiddisch- de Vinyes i Colau pren un nítid partit polític i ideològic. L’oblit que es perpetra contra el 1714 és semblant al que la dreta fa del franquisme. La iniciativa de l’estatuària feixista s’empra contra nosaltres mateixos i la nostra memòria. Es pot no haver d’assumir la visió catalanista del 1714 sense que això signifiqui rebutjar, menystenir i fins i tot provar de destruir la memòria del Born. Amb la gran maniobra ideològica de Vinyes (i Colau) no es fa altra cosa que intensificar la batalla del Born en les nostrades guerres d’identitat -no pas apaivagar-la.