Llibertat, justícia i referèndum d’independència
Quan una nació no pot tenir llibertat i justícia es refugia en la moralitat i la virtut. Tant la llibertat com la justícia impliquen responsabilitats, un risc de maduresa humana que difícilment molts poden assumir. I, tanmateix, llibertat i justícia són ferment imprescindible de democràcia.
La força maniquea entre els pols llibertat-justícia i moralitat-virtut s’expressa amb tota la seva cruesa i contradicció en el revolucionari francès Maximilien Robespierre. Robespierre volia obtenir la democratització de França, que per a ell era possible només en la virtut -la categoria màxima de perfeccionament moral-. Robespierre va barrejar la virtut -la seva manera d’entendre una moralitat revolucionària- amb les necessitats democràtiques de justícia d’una nació i el seu poder popular. Havia oblidat que la justícia, és a dir, els principis d’igualtat i redistribució, només es poden aplicar des de la llibertat, no pas des de la virtut. Si hi ha virtut i moralitat, només quedarà el recurs del terror.
Com pot ser que la moralitat i la virtut siguin ressorts de violència totalitària?
La concepció que tenim de la moralitat i la virtut és errònia. Pensem que són alts models ètics als quals aspirar, que perfeccionen l’home i la societat a partir d’una doctrina i un dogma fixos. La moralitat estableix què és bo i què és dolent a partir d’uns criteris arbitraris que uns grups o societats hauran codificat per al disciplinament social en pro de l’ideal o de l’objecte. Al seu torn, la virtut és la consecució d’una moralitat excelsa per la superació del que és humà i l’obtenció d’un estadi superior, quasi angelical. Es poden revisar sistemes morals, teístics o ateístics: tots acaben al mateix lloc. I tots s’apliquen a base de foc i sang.
Per contra, la llibertat i la justícia no s’interessen per reformar l’home i la societat ni per dir-los què han de fer, sinó que volen que s’emancipin perquè puguin decidir què volen fer i com fer-ho. La llibertat és el trencament de tot sistema que empresona l’home i la societat, mentre que la justícia els dóna els instruments necessaris perquè es puguin desplegar de la manera màxima i òptima.
En el moment que Robespierre i la Revolució Francesa no van poder continuar construint llibertat i justícia, van dedicar les seves energies a cercar el perfeccionament humà i social per mitjà de la moralitat exterminadora del terror -les execucions sumàries massives a la guillotina-. Era més fàcil i més barat la creació d’una unanimitat moral i les matances indiscriminades que construir una democràcia afermada en la llibertat i la justícia.
Totes aquestes reflexions banals tenen un alt valor per als catalans i la necessitat democràtica del referèndum unilateral d’independència.
Catalunya és una nació annexionada a un estat espanyol que, en els diferents canvis de règim, ha estat incapaç de dotar-la de plens drets i plena llibertat. Hem viscut en un persistent terror, de 1714 a 1939, i avui en una guerra que suposa una lenta asfíxia. En aquesta relació colonial entre Catalunya i Espanya s’han forjat moltes actituds útils per a la subsistència. Catalunya no ha pogut construir llibertat i justícia -i això ha estat la constant dels darrers tres-cents anys- i ha acabat refugiant-se en la moralitat i la virtut com a instruments que preservaven intacta la dominació castellana sobre Catalunya. És molt més barat de discutir si som millors o pitjors que els castellans o espanyols que encarar el preu de la llibertat. Quan Catalunya ha volgut pagar aquest preu de veres, el terror s’ha desfermat sobre nosaltres.
El clímax de la Catalunya moral i virtuosa va encarnar-se amb Artur Mas i les seves estratègies polítiques evasives i ambigües, la creació d’un Quasimodo anomenat procés, i la celebració de la fanfària participativa del 9-N. La immensa capacitat transformativa de l’independentisme popular ha quedat diluïda per un processisme que no és de veres. Com que construir llibertat i justícia era difícil i calia pagar un preu, un cop més ens vam dedicar a l’estèril moralitat i virtut. La moral processista ha estat la pitjor de les violències contra nosaltres mateixos i la nostra nació.
La Catalunya real, la dels empats assemblearis obscens de la CUP i la del fulgurant president Puigdemont, pot posar les bases prometedores d’una llibertat i justícia futures únicament si se celebra un referèndum amb plenes garanties i legitimitat. Puigdemont té la missió de sostenir el referèndum i perseverar en la llibertat i la justícia. El seu lideratge polític, legitimat per un legislatiu que governi -com ja vaig defensar- ha de construir democràcia i independència. L’únic mecanisme vàlid és un referèndum unilateral d’independència. La resta només serà moralitat vana i mortífera virtut.