Independència: la factura de la victòria
Ha passat un altre Onze de Setembre. Hem commemorat. Hem reivindicat. Hem celebrat. Hem proclamat ideals i voluntats futures. En una suspensió del temps, i gairebé de l’espai, l’Onze de Setembre sembla que hagi de servir per degustar una independència futura mitjançant les demostracions d’adhesió i fervor populars. Tanmateix, el 12 de setembre sempre aporta una ambivalent ressaca o un retorn agre a una realitat teixida d’altes dosis de soporífer i retroalimentat processisme.
Les consignes prèvies a l’Onze de Setembre d’aquest any semblava que anessin encaminades no solament a legitimar els mecanismes perversos del procés, sinó també el seu full de ruta canviant, erràtic, tacticista i certament basat en la negació del conflicte -és a dir, de la política en si-. La cantada vigència del processisme no és altra cosa que l’últim intent per esquivar una ruptura que després vindria acompanyada de la factura. En aquest sentit, la droga de l’Onze de Setembre passa menys factura, manté la situació antipolítica d’evasió del conflicte, i permet de conservar rèdits polítics.
La relectura del llibre de Vicent Partal La revolta nacionalista a l’URSS (1991) i la ressaca de la Diada d’enguany m’han suposat una enèsima constatació de la fallida tàctica processista, amb l’immens malgastament que hem fet de temps, energia i capital humà. A l’altra banda, hi ha l’exemple -ja històric- de les Repúbliques soviètiques que van desafiar i sacsejar un imperi per recuperar la llibertat perduda. La crònica soviètica de Partal presenta les característiques de les distintes nacions de l’URSS i en narra la lluita per la independència. Constato que la diferència que separa les Repúbliques soviètiques i Catalunya és la seva determinació per la independència fins a les últimes conseqüències. És a dir, aquelles nacions van acceptar el cost de la factura.
Això no obstant, la separació entre Catalunya i la revolta nacionalista de l’URSS és molt més gran que aquesta determinació final.
Vull centrar-me en el món de l’Europa de l’Est, l’espai geogràfic que a grans trets cobreix l’antiga Confederació de Polònia i Lituània. Avui hi trobem les Repúbliques de Polònia, Lituània, Letònia, Bielorússia i Ucraïna. Per a un català, tot aquest espai és un exotisme, marcat per tòpics heretats de misèries de la història, el nostre xovinisme racista i les militàncies ideològiques contràries als interessos essencials d’aquelles nacions -els comunistes i socialistes catalans alineats amb les polítiques de l’URSS-. Els catalans ens hem acabat consolant de les nostres penes -bàsicament les nostres revoltes derrotades i els consegüents inconfessables col·laboracionismes amb els diferents règims espanyols- amb l’observació desmenjada i revestida de superioritat moral dels fats històrics d’aquest vast espai geogràfic europeu.
És en aquest punt de cofoisme i altivesa dels catalans que la realitat colpeix amb força: on nosaltres hem fracassat repetidament, les Repúbliques de l’Est s’erigeixen avui, en més o menys mesura, victorioses: són independents i prosperen.
Gràcies a molts miratges -turisme inclòs- Catalunya i Barcelona es pensen que encara són el centre neuràlgic d’un sud europeu en declivi i històricament periclitat. Per contra, l’espai oriental d’Europa s’erigeix amb una inusitada autenticitat. Ja no són Repúbliques exòtiques i han superat les enormes i sacrificials dificultats històriques. S’ha obert un espai amb una situació estratègica, entre el rus i el germànic, d’entrada i sortida de vastes àrees continentals i els seus epicentres. Varsòvia o Vílnius són més properes a Berlín que Barcelona. Guanyada la independència -en el cas polonès amb un altíssim cost que ara no descriuré-, les Repúbliques de l’Est europeu són espais relacionals i de ràpida construcció. Fins i tot les servituds de Bielorússia i Ucraïna amb la mare pàtria russa comencen a trencar-se -amb un alt preu, com s’ha pogut constatar a Ucraïna amb l’Euromaidan, Crimea i la guerra al Donetsk.
Possiblement, per a un català la constatació més dolorosa és observar que l’Europa Oriental va comptar sempre amb una mirada i un suport internacionals. En aquest sentit, l’explicació més rudimentària també passa per assumir una altra calamitat. Si l’Europa Oriental va aconseguir un espai geopolític propi va ser gràcies als centenars de milers de persones que van emigrar-ne per buscar fortuna, especialment a l’espai anglosaxó de la Gran Bretanya i els Estats Units. Aquest és el coixí fonamental de suport a les independències de les nacions de l’Europa Oriental. Catalunya, obsessionada històricament amb l’espoli de Cuba i a preferir generalment la seguretat de la pobresa altiva al risc de la hipotètica fortuna en un ultramar desconegut i hostil, no va crear un contingent prou rellevant d’immigrants per als països anglosaxons. És un mal que compartim amb Espanya. I d’aquí ve la nostra irrellevància internacional avui. Ahir com avui, la por al conflicte i al risc, a la llarga, ens ho ha fet perdre tot.
