Escolta, Espanya. Escucha, Cataluña

Diré d'entrada que qui els escriu és independentista. Vaig donar suport a la iniciativa de Barcelona Decideix formant part d’una mesa electoral. Vaig ser voluntari en un col·legi de Cerdanyola de Vallès el 9-N. I vaig votar i defensar les urnes l’1-O. He estat molt actiu a les xarxes socials atacant les injustícies d’un estat que, al meu parer, ha renunciat a ser l’estat dels catalans. Milers de persones vam abraçar la idea que era possible construir un nou país en forma de república independent i a la catalana. Urnes, paperetes, mobilitzacions massives i pacífiques i una comunió quasi perfecta entre el carrer i les institucions poc habitual en un país on la desconfiança en la política és sistèmica. La història és ben coneguda i cadascú té la seva vivència. Malauradament, els somnis i els somriures s’han acabat amb la sentència del Suprem.

També diré d'entrada que qui els escriu és un militant pacifista que ha descobert en persones com Jordi Cuixart un referent social. Si avui alguns carrers de Catalunya mostren escenes d’una violència mai vista fins ara, en part és, com deia l’Antoni Bassas el 18 d’octubre en aquest mateix diari, per la incapacitat de la política espanyola de donar resposta a un repte democràtic i cap esperança de canvi. Existeix a Espanya una idea força perillosa que presenta la llei com una mena de gàbia a la qual la població s’ha de sotmetre. Els demòcrates convençuts considerem que l’estat de dret és un pilar de la democràcia liberal però quan es fa evident que les lleis ja no representen una bona part de la societat cal iniciar els canvis necessaris, també legals, per assentar les bases d’una convivència que asseguri la pau i el benestar per a una generació més.

També diré d'entrada que qui els escriu sempre va confiar en el lideratge de les institucions de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Tanmateix, aquella confiança, a vegades cega i d’altres massa romàntica, no em va deixar veure que tot el procés polític que estàvem vivim no responia a aquesta comunió quasi perfecta entre el carrer i les institucions. Més aviat, les institucions es van valer del carrer per pressionar l’Estat per asseure’s a negociar. Malauradament, les paraules de la consellera Clara Ponsatí van fer mal però han estat l’exercici de sinceritat més alt que ha viscut la política catalana en molts anys. Si avui tenim episodis de violència al carrer és, també, per la frustració generada en una població que va creure cegament en el projecte de la llei a la llei i que veu com els seus polítics no només han fracassat i han estat castigats penalment, sinó que ens han mentit.

Ara molts ens mantenim actius als carrers de manera constant i, malgrat les circumstàncies, amb un to festiu. Uns pocs, en canvi, ho fan enfrontant-se a les forces de seguretat. Algunes persones manifesten estar desconcertades, i és que la falta de lideratges per l’escapçament de tota una generació de polítics no s’ha gestionat correctament. Els principals responsables de la situació actual són els polítics, però, a la vegada, també són gairebé l'única esperança que tenim.

Escolta, Espanya. No podem seguir així. Cal asseure’s i negociar. Espanya és un país de la Unió Europea que ha enviat mediadors i negociadors amb ETA. Com és possible que ara no pugueu parlar? Sempre he pensat que qui té més poder és qui té més responsabilitats. Asseure’s a negociar no et fa dèbil. Espanya ha de mostrar al món que és capaç de negociar una solució política en majúscules.

Escucha, Cataluña. Fa temps, vaig tenir l'oportunitat de reclamar a una persona propera al president Puigdemont que, si feien autocrítica i se sinceraven amb la ciutadania, estava convençut que la gent ho entendria i donaria suport a un canvi d’estratègia (necessari) sense renunciar al nostre objectiu, vist que la unilateralitat no havia estat eficaç i era molt lesiva per a les institucions pròpies. La seva resposta va ser evasiva, la de la política de sempre, i, dissortadament, aquesta ha estat l’actitud dels uns i dels altres a casa nostra. Crec que les institucions catalanes han de tornar a recuperar la iniciativa i estar disposades a cedir per arribar a una solució imaginativa.

Vet aquí una proposta. Donada la incapacitat de les dues parts per posar-se d’acord en quina és la solució i aprofitant les paraules de Pedro Sánchez al llavors diputat a les Corts Joan Tardà “La crisis en Catalunya se resolverá votando”, proposo humilment treballar a partir de la idea de convocar la ciutadania de Catalunya al que anomeno el Referèndum del Referèndum. Una consulta no vinculant, la pregunta de la qual podria ser: "Quina creu que és la solució política al conflicte català?" Opció A: "Un referèndum per a un nou Estatut d’Autonomia". Opció B: "Un referèndum d’autodeterminació". ¿És constitucional? Sí. ¿Té capacitat d’interpel·lar tota la ciutadania? Sí. ¿Hi ha voluntat política? Espero, pel bé de tots, que sí.

Carme Forcadell, avui injustament empresonada, deia: “Posi les urnes!” Avui molts diem: “Posin-se a treballar”.