Quan en Boris la toca i nosaltres no
Arran l’article de la setmana passada («Mobile, una distracció 'low cost'», 21 de febrer) miro les dades de l'Idescat d’ocupació laboral entre desembre de 2016 (moment en què podem considerar estabilitzada la Gran Recessió) i gener d’enguany. En aquests tres anys la indústria ha passat d’ocupar el 18,1% de la població laboral al 17,6%; ha baixat mig punt. Al principi d’aquest mateix període les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació, aquestes que molts consideren beneficiades pel MWC) ocupaven el 3,3% de la població activa, i ara ocupen el 3,3%; o sigui, increment zero. Però el sector del turisme, l'hoteleria i la restauració ha passat del 12,6% al 13,6%. Un punt més.
Aquest columnista manté que el turisme és un càncer en fase de metàstasi. Hi ha països intel·ligents que miren de controlar-lo i altres, com nosaltres, que no. No és bo el turisme de masses perquè genera una economia relaxada, constitueix una forma de prostitució social (vendre les belleses naturals), destrueix l’entorn físic i l’hàbitat humà i natural, demanda teixit laboral de baixa qualitat, està subvencionat directament i indirectament (els baixos salaris no permeten cobrir els costos socials públics que els seus treballadors consumeixen) i, per afegitó, el sector acostuma a acumular irregularitats fiscals i laborals.
Portugal encapçala (dades OCDE 2017) la llista de països europeus pel que fa al pes del turisme dins del PIB: 12,5%. El segueix Espanya: 12% (igual que Catalunya). Després, ja a distància, hi ha Islàndia (8%), França (7,3%), etc. No soc economista i em baso en l’empirisme pur, per tant repto des d’aquí algú perquè em llisti països del món on el PIB del turisme sigui una part determinant de la seva economia i que, al mateix temps, siguin socialment i econòmicament avançats.
I en relació amb el tema de la qualitat laboral, la setmana passada vam saber que el govern britànic ha presentat unes propostes per regular la immigració post-Brexit. Alguns han presentat el pla com a negatiu –no és prou progre–. Però és el model que necessita Europa sencera. Personalment el senyor Boris Johnson no em cau bé. Però en aquest cas l’encerta. Hi ha dos aspectes que vull comentar.
El projecte britànic diu que caldrà saber anglès per obtenir la residència. Ho subscric. Al nostre país, a cop de progressisme fofo, s’ha aconseguit que socialment s’accepti immigració sense condicions. Ho rebutjo. I malgrat ser contrari al bilingüisme –que no és res més que una excusa perquè els castellanoparlants no hagin d’aprendre català; recomano l’article de Josep Pla a Destino El bilingüismo, 27 abril 1957–, l’accepto com a legalitat imperant. Per tant, jo exigiria que per poder treballar a Catalunya s’hagués de conèixer, amb moratòria si volen, català i castellà –seria divertit veure la reacció dels constitucionalistes!–. Alguns em titllaran de xenòfob, aquest marxamo que, darrerament, l’esquerra guai barcelonina i la majoria de la premsa engalten amb prodigalitat sorprenent i única a Europa. Tant me fa.
El segon aspecte d’aquest projecte britànic, que aquí no s’ha analitzat prou, és crucial. I va en la línia de les meves crítiques al sector turístic. L’anunci del projecte britànic diu que és urgent que les empreses deixin de confiar en mà d’obra barata per obtenir beneficis i que han d’invertir en retenir els seus empleats pagant-los bé. I aquí nosaltres hem de ser clars: el sector turístic –també d’altres– contracta immigració perquè obté beneficis pagant poc –i sovint en negre– els empleats. Si s’invertís en els treballadors, molts professionals catalans no haurien d’emigrar. Algú dirà que critico els immigrants. No, ells no en tenen cap culpa –em previnc dels xenofobòlegs–. Critico els empresaris que paguen poc i els polítics que els protegeixen. Que Europa ha d’acollir els refugiats? Sí. Defenso la política Merkel. Però no beneficia en res que el nostre país, ni cap altre, tingui com a missió cridar la immigració econòmica a base de baixos salaris, mentre es desballesta el propi país. Només un populisme tocatimbals i falsament progressista, del qual casa nostra està farcida, pot defensar l’actual política.
(Nota que ve al cas: alguns dels assistents al Tech Spirit Barcelona –aquest taller lúdic substitut del MWC que utilitza recursos públics i l’imprescindible Dr. Adrià com a reclam– es queixen que no troben personal per cobrir llocs de feina. Consell: paguin el que toca i trobaran gent.)
Catalunya té molts fronts oberts. Per a mi el més urgent és recuperar una estructura del PIB que faci del país un lloc avançat i modern econòmicament i socialment –binomi indissociable–. Ara mateix som un país low cost que camina cap al low profile. La pregunta és: li importa a algú?