A bord del "Ville de Strasbourg"
Trossos del gran reportatge La ruta blava de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) escrits (juliol 1937) a bord del vaixell que el duia a Marsella. (Foto: Sagarra, a Papeete).
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...] El "Ville de Strasbourg" és un vapor més vell i més sofert que el "Ramel"; la vida s'hi sent més encongida i més dura; però la cuina, el servei i la sinceritat aquí són superiors. [...] I Gibraltar... La costa africana a prop i la costa espanyola allà lluny. [...] La guerra, que he deixat fa un any, és encara allà mateix darrera aquelles costes, que un cordó de llums fa inaccessibles i que uns canons us priven d'aventurar-vos-hi. [...] I jo no voldria enganyar-me a mi mateix, i és per això que, ara que sóc a les acaballes de la meva ruta blava, m'interessa rectificar una cosa. Jo he escrit, perquè m'ha semblat que era cert i perquè em creia observar-ho, que entre el Pacífic, l'Atlàntic i la Mediterrània hi ha notables diferències. Quan vaig entrar al Pacífic per primera vegada, tot semblava més bell, més ample, més lluminós. Doncs bé, tornant de Tahití, aquest mateix efecte, me l'ha produït l'Atlàntic després d'haver deixat el Pacífic. I ara la Mediterrània té pels meus ulls les mateixes onades blanques i llargues, el mateix amplíssim deliri blau, de les primeres tardes assolellades de l'Atlàntic. El raig verd de la posta del sol que observava abans d'arribar a les Tuamotú, i que jo considerava una meravella del tròpic, l'he pogut veure exactament poca estona abans d'entrar a l'estret de Gibraltar. El nostre mar té tot l'imprevist que pugui tenir el mar dels antípodes, i és que, quan anem pel món, el desig de la novetat i el desig de la caça d'exotismes ens posen unes falses ulleres davant dels ulls. Avui fa quaranta-cinc dies que abandonàrem Tahití; hem resseguit més de la meitat de la corda invisible que cenyeix el món, i el mar encara no ha perdut ni una gota de blau ni una gota de poesia... I demà arribarem al Port Vell de Marsella: fonoll, absenta, pebre i llimona d'or; i els bigotis adormits sobre els diaris en les terrasses dels cafès; i el nostre pa de cada dia; el gust del qual, ara com ara, no podem preveure... [...]