El primer Borbó i Catalunya (1932)

Article del periodista Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937) publicat a l’edició de la revista Catalunya Ràdio (10-IX-1932) corresponent a l’Onze de Setembre d’avui fa noranta-dos anys. Era un període de la República espanyola dominat per l’efervescència de les reivindicacions catalanistes estimulades pels debats sobre l’Estatut d’Autonomia enllestit aquell estiu. Imatge: gravat al·legòric de Felip V que il·lustrava aquest text de Carles Capdevila i Recasens.

Felip V, net de Lluís XIV de França, fou el fundador de la dinastia que finia el 14 d’abril de 1931 amb l’adveniment de la República. Proclamat rei en 1700 a l’edat de disset anys, regnà fins el 9 de juliol de 1746 que moria d’una apoplexia fulminant. En 1724 abdicà a favor de Lluís I que ocupà el tron uns quants mesos i el succeí el mateix Felip V que regnà fins a la data que hem dit més amunt. Proclamat rei quan tot just sortia de l’adolescència, al principi del seu regnat fou decidit i valent; desprès de la batalla de Villaviciosa on la sort li fou favorable i es decidí el plet de la successió a la corona d’Espanya, aquell valor personal desapareix i el primer Borbó espanyol cau en la indolència melancòlica que el caracteritzà tota la resta de la seva vida. En 1711, per exemple, el duc de Vendôme, li dona pressa perquè vingui a Barcelona i el rei s’hi resisteix amb l’excusa que la reina està embarassada; en 1719, és la reina qui passa les revistes militars, mentre ell es queda a fer companyia a la dida de la seva muller. Amb aquest home degenerat, abúlic i maniàtic començava la dinastia que havia de presidir els destins d’Espanya dos-cents trenta un anys. L’al·legoria que reproduïm és un de tants documents inspirats en l’adulació. El rei hi és representat jove, en els primers anys del seu regnat, quan els cronistes oficials l’afavorien amb l’apel·latiu de l’”animoso”. Indubtablement, l’èxit de la guerra de Catalunya, no era estrany a la inspiració de l’autor d’aquesta al·legoria triomfal. Amb Felip V entrà a Espanya la concepció unitarista i l’assimilisme a ultrança. Vençuda Catalunya per la força numèrica de les armes i la perícia dels generals estrangers al servei del monarca espanyol, el rei i els seus ministres s’aplicaren a arrabassar a Catalunya tot allò que fos l’exponent d’una diferenciació espiritual: “Habiendo pacificado con mis armas el principado de Catalunya, tocaba a mi soberanía ejercer gobierno en ella”. I ja sabem què volia dir “ejercer gobierno”: trepitjar les nostres llibertats seculars, arrencar la nostra llengua, anul·lar-nos com a poble. Catalunya, però, no perdé mai l’esperança de recobrar tot el que li havia pres la tirania d’uns reis i, finalment, veurà satisfeta aquesta esperança. Per satisfer-la, però, ha calgut que aquella dinastia que fundava el primer Borbó, fos escombrada per la voluntat del poble constituït en República. La posta sense endemà dels Borbons, haurà estat l’aurora resplendent de l’esperit de Catalunya.

Carles Capdevila i Recasens 1932