El boom dels actors amateurs / La decadència professional
El boom dels actors amateurs
A la Catalunya cultural conviuen dos fenòmens. Des de fa una pila d’anys, actors i actrius es lamenten que hi ha poca feina, que el telèfon sona cada vegada menys i que és molt difícil arribar a final de mes. El grup de professionals que se’n surten, a còpia de triscar de valent, són una trentena que tothom coneix i aplaudeix. D’altra banda, hi ha l’adveniment –no crec que sigui una moda– de l’amateurisme als platós i als escenaris. Veiem que el premi Gaudí al millor actor és per a Mohamed Mellali, un lampista que fa de lampista a Sis dies corrents, i que l’estatueta al millor actor secundari és per a Valero Escolar, un altre lampista que fa d’ell mateix a la mateixa pel·lícula. Chapeau per a tots dos i per a la directora Neus Ballús. A casa vam celebrar l’Os d’Or per a Alcarràs com si fos el gol d’Iniesta a Londres. Fins i tot ens vam emocionar amb les paraules de Carla Simón a Berlín. A la tauleta de nit ja tenim les entrades per veure la pel·lícula el 30 d’abril. Celebrem l’èxit al marge del repartiment. Quan ens asseguem a la butaca, que els protagonistes de la ficció siguin actors o treballadors del camp del Segrià ens importarà un rave. Voldrem que ho facin bé. I, en aquest sentit, una bona direcció d’actors és crucial. Ho hem vist, ara, amb El llop de TV3. Àngel Llàcer, un professional de cap a peus, ha tret el suc a onze actors amateurs que ara rodaran Terra baixa per tot el país avalats per la fama televisiva. Amateur vol dir que estima una cosa i, per tant, que hi posa el cor. No vol dir que ho faci bé o malament. Vol dir que professionalment no es dedica a aquell ofici. L’adjectiu no és un menyspreu però conec uns quants actors professionals que ja tenen la mosca al nas. Un d’ells em clava el fibló amb dues preguntes: “Què diríeu si omplíssim les redaccions de gent que no fossin periodistes? ¿Li donaries el Nobel de medicina a algú que no és doctor?” “Home... No és ben bé el mateix”, intento dir-li abans que em mossegui.
La decadència professional
Josep Borrell Fontelles, alt representant de la diplomàcia europea, amb rang i sou de vicepresident de la Comissió, està fent un autèntic paper d’estrassa d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna. Més enllà de la incompetència per frenar o reconduir la barbàrie de Vladímir Putin, les seves declaracions d’aquests quinze dies –a Twitter o al faristol oficial– són de vergonya aliena. Més ben dit, de dimissió obligada. Que dels 27 estats membres de la Unió aquest home bufat d’ell mateix sigui qui ens representa diu molt poc d’un continent que s’ha acabat gestionant per uns interessos creuats que es gronxen entre les actituds retrògrades, els favors prestats i el cementiri d’elefants. Abans que esclatés la crisi, el cap dels Afers Exteriors i les Polítiques de Seguretat de la Comissió Europea va anar a Moscou, es va reunir amb el ministre Serguei Lavrov i el rus se’l va rifar. Després, França i Alemanya han hagut d’intentar agafar les regnes perquè Europa no quedi encara més desenfocada en el conflicte més greu del segle. El 22 de febrer, a dos quarts de vuit del vespre, Borrell va fer una piulada de quatre pantalles per explicar les sancions que la Unió Europea imposava a Rússia pel reconeixement de la independència dels territoris ucraïnesos de Donetsk i Lugansk. El quart i últim missatge –que va haver d’esborrar una estona després– deia que els russos ja no podrien anar de botigues a Milà, ni anar de festa a Saint-Tropez ni comprar diamants a Anvers. Una frivolitat indigna del càrrec. Suprimint el missatge no n’hi havia prou. Fer catúfols, en un lloc i un moment que requereixen tantíssima responsabilitat i mà esquerra, és un perjudici per a tot Europa. Per 26.285 euros al mes –el sou és públic, les dietes a part ja no tant– ningú no plega. Però després de ser ministre d’Espanya, president del Parlament Europeu i el català més universal de tots –amb permís de Josep Guardiola i Josep Carreras–, algú li hauria d’estalviar aquesta decadència professional, tan evident i ridícula.
