Salvador Illa ha declarat que Catalunya “ha de marcar-se l’objectiu ambiciós de tornar a liderar econòmicament Espanya i tornar a ser un dels quatre motors d’Europa”. Es tracta d’un objectiu molt més ambiciós del que sembla a primera vista, com veurem immediatament.
Comencem analitzant la situació en què ens trobem: És que fa molt poc que Catalunya ha deixat de liderar econòmicament Espanya i només ho ha deixat de fer per causes conjunturals? És que les bases sobre les quals s’assenta el model econòmic català són prou sòlides per constituir un “motor d’Europa”?
L’indicador clau per respondre aquestes preguntes és la productivitat, és a dir, el valor del que produïm per cada persona ocupada. Com és sabut, l’intens procés de reflexió que està tenint lloc a Europa (i que, fins ara, ha culminat en els informes Letta i Draghi) parteix de la constatació que la productivitat europea està creixent molt més lentament que la dels EUA. En aquest context, com està evolucionant la productivitat a Catalunya?
La resposta ha de tenir prou perspectiva, i l’any 1995 és un bon punt de partida perquè constitueix el moment de sortida de la crisi financera i immobiliària de 1992-94, perquè el fortíssim impacte de l’adhesió al Mercat Comú sobre un model industrial dirigit al mercat espanyol ja havia estat digerit, i perquè ja s’havien posat les bases d’un nou model econòmic alternatiu basat en la inversió estrangera (factories de Seat a Martorell, HP, Sony, Sharp, etc.) i en redoblar l’aposta pel turisme convertint Barcelona, també, en un pol turístic (Pla d’Hotels, Turisme de Barcelona i JJOO).
Comparant, doncs, amb el nivell de 1995, una persona ocupada als EUA produeix ara, de mitjana, un 54% més. La preocupació europea prové de constatar que, en el mateix període, la productivitat només ha augmentat un 26% a França, un 22% als Països Baixos i un 18% a Alemanya, i això malgrat partir de valors més baixos. Pel que fa a Espanya i a Itàlia, aquest augment ha estat d’un insignificant 5%, la qual cosa a nosaltres no ens hauria de preocupar, sinó d’alarmar. Perquè sense augments de la productivitat és impossible finançar una sanitat, un ensenyament i uns serveis públics millors. Fins ara, les millores de què gaudim, cal recordar-ho, les hem finançades amb ajuts europeus i amb deute, però això s’ha acabat.
Però quan ens fixem en Catalunya, constatem que la nostra economia encara ho ha estat fent pitjor que la mitjana espanyola. El lector ho ha llegit bé: pitjor. Concretament, la millora no arriba al 4%. Si posem la lupa sobre la trajectòria, comprovarem que el Procés no ha ajudat, però que tampoc no ha suposat un canvi significatiu en una tendència que des del principi ha estat igual o pitjor que la mitjana espanyola.
Hem de concloure que l’aposta col·lectiva que vam fer a partir dels anys 1990 ha resultat equivocada. Ens ajudarà a aclarir les idees comprovar que la productivitat al País Basc –que va apostar a fons per renovar la seva indústria– ha augmentat un 17%, mentre que a les Balears i les Canàries del monocultiu turístic s’ha reduït, és a dir, que un treballador a les illes produeix ara menys que l’any 1995 (el mateix passa a Andalusia i a València).
El problema no és, doncs, conjuntural, sinó estructural. Constatat aquest fet, cal un pla d’acció que vagi més enllà de constituir governs business friendly i de garantir la seguretat jurídica, que han estat les receptes més invocades fins al moment. Després de tot, el rei d’ambdues –Madrid– no s’allunya gaire de la mitjana espanyola: un raquític 6%.
Si realment Catalunya vol trencar amb una trajectòria que porta no a la prosperitat compartida a què aspira Illa, sinó a l’empobriment, cal una fórmula realment transformadora i que, alhora, sigui realista.
Aquesta fórmula realista ha de partir de les bases que tenim, que són fonamentalment tres: una base manufacturera exportadora d’un gruix important encara que de tecnologia madura, un sector turístic importantíssim però molt poc productiu, i, finalment, un sector científic encara incipient però d’una qualitat notable. Renovar la base industrial basant-nos en la innovació científica no és impossible quan es disposa de tradició manufacturera i si s’hi inverteixen recursos d’una manera assenyada; després de tot, els bascos se n’han sortit. Reconvertir el sector turístic per augmentar la seva productivitat també exigeix temps i diners, però no sols és també possible, sinó bastant més fàcil. Ja sabem que la Generalitat no disposa dels recursos necessaris, però els que hem treballat allà sabem que, quan hi ha un bon projecte, els diners, tard o d’hora, acaben apareixent.
Cal, doncs, que Illa passi de les declaracions als plans.
