Els bons mestres
Les darreres dades sobre el món educatiu són de nou descoratjadores. No sortim del bucle. Ara hem sabut que el nombre de baixes mèdiques s’ha disparat els últims anys i que les peticions augmenten just abans que comenci el curs, i que les altes tenen un pic a finals de juny. També hem sabut que un terç dels mestres i professors estan tan cremats que voldrien canviar de feina. El pessimisme domina la professió. Potser és que domina la societat en general i l’escola, tan porosa i sensible a l’entorn, ho nota a flor de pell.
És igualment veritat que el personal mèdic també pateix de valent, que els polítics estan permanentment a l’ull de l’huracà, que els periodistes hem vist com la professió perdia prestigi i empitjorava les seves condicions... En fi, cadascú se sap la misèria del seu gremi. La crisi de confiança és general i universal. L’explosió comunicativa (internet, les xarxes socials) fa que l’eco dels problemes no tingui aturador, tothom pot fer sentir la seva queixa amarga, i compta el mateix una opinió fonamentada que l’estirabot maliciós. La reverberació acaba sent performativa i ens influeix a tots. L’ambient s’ha anat enrarint, agrejant, encomanant.
Però hi ha hagut èpoques infinitament més dures que l’actual. No cal anar gaire lluny. El segle XX, el de les dues guerres mundials –i aquí d’una tràgica guerra civil–, el de l’Holocaust i el Gulag, ha estat en termes de brutalitat i pèrdua de fe en la humanitat un dels pitjors de la història. Després d'haver decretat la mort de Déu i d'haver perdut peu la raó il·lustrada, va entrar en crisi la idea de progrés i finalment les utopies van caure al pou més fosc. Però dels grans sotracs en van sortir noves generacions amb ganes de tirar endavant, de lluitar pel bé individual i pel bé comú. La gent es va seguir aixecant cada dia per anar a la feina, per recuperar la il·lusió, per llaurar-se un futur.
En concret, en el camp educatiu, i malgrat els grans daltabaixos descrits, la passada centúria va suposar un gran salt endavant, tant d’alfabetització com de renovació pedagògica. Les escoles i els mètodes són molt millors avui que fa cent anys. Han desaparegut els càstigs corporals, la memorització pura i dura ja no és l’únic camí de coneixement, s’ha potenciat la creativitat dels nois i les noies. En aquest procés també hi ha hagut ingenuïtats, excessos i pèrdues, però en conjunt el guany resulta palmari.
I tanmateix ara estem en un moment de desconcert. L’altre dia el filòsof Josep Olesti ens advertia des de l’Institut d’Estudis Catalans: "L’humanisme va néixer amb el llibre i potser ha mort amb el mòbil". Rere la sentència hi ha una reflexió ponderada i no necessàriament apocalíptica, però sí preocupada. La pèrdua de peu de la cultura humanística, és a dir, de tot el pòsit de saviesa secular que ens ve del món clàssic grecollatí, resulta evident. La lectura reposada, concentrada, està en franca reculada. Asseure’s a llegir una novel·la, un poemari, un assaig –científic, històric, filosòfic– ja no es percep com una mena d’obligació social. La lectura ha deixat de ser tema de conversa: ho són les sèries, els viatges, la gastronomia, el futbol, la política...
Els bons mestres, que sens dubte n'hi ha, acostumen a ser també bons lectors, amb fam de coneixement, amb inquietuds culturals, amb curiositat universal. Si tenen aquest bagatge, els resulta més fàcil entendre que qualsevol professional compromès sap que ha de lidiar amb les circumstàncies per dures que siguin, sap que ha de treballar per canviar el sistema. Sap que no es pot conformar amb les coses tal com van, que no pot tirar la tovallola, que no pot deixar d'aprendre. Els bons mestres s’autoimposen l’entusiasme a l’aula davant els alumnes, fan pedagogia amb pares i mares, sumen esforços amb els companys d’escola, s’impliquen més enllà de les tasques rutinàries obligatòries. En conec molts, de mestres que s’estimen la feina, que s’estimen els infants. Són molt bons i tenen esperança, tenen idees, tenen empenta. El futur de l’educació està a les seves mans. O ells aconsegueixen tornar-nos l'optimisme educatiu o no ho aconseguirà ningú.