Dos bons consells per a Catalunya (i Espanya)
Sis anys després del referèndum de l’1-O, les coses estan així. Seguint el consell del filòsof Bertrand Russell, que a l’hora d’interpretar el món recomanava parar màxima atenció als fets, evitant tenyir-los de la pròpia ideologia, creences o desitjos, intentaré cenyir-m’hi (la segona recomanació de Russell la deixo per al final). El balanç descriptiu és aquest.
L’intent de fer una votació unilateral per exercir el que es va batejar com a "dret a decidir" (autodeterminació) va saldar-se amb una forta repressió de l’Estat contra els ciutadans a les urnes, davant l’astorament internacional. Després es va intervenir i congelar un temps l’autogovern (via article 155 de la Constitució). Durant aquest lustre llarg hi ha hagut una persistent repressió i càstig, amb presó i exili inclosos per als líders independentistes. A partir del gener del 2020, amb la investidura de Pedro Sánchez, l’obertura d’un tímid procés de diàleg entre els governs català (liderat per ERC) i espanyol va portar una certa distensió, amb els indults i la reforma del Codi Penal. Ara sembla que hi haurà una amnistia. I de cop una reivindicació històrica, la de parlar català al Congrés, s’ha fet realitat. També s’està obrint pas la també molt rellevant oficialitat del català a Europa. La conjuntura aritmètica parlamentària espanyola està fent possible aquests ràpids avenços: hi ha negociacions en curs a tres bandes entre PSOE, ERC i Junts, la incorporació del qual, personalitzada en Puigdemont, bèstia negra de l’espanyolisme, és imprescindible i resulta crucial (fins ara havia optat per la dita "confrontació intel·ligent"). Els dos partits independentistes, tot i la seva debilitat electoral, tenen la clau de la governabilitat a Espanya. I l’estan aprofitant.
La societat catalana ha superat el trauma del final crític del Procés sense fracturar-se, però ha perdut empenta i cohesió. No hi ha un projecte civicopolític àmpliament compartit, com havien sigut l’autonomia i la democràcia als inicis de la Transició o els Jocs Olímpics a finals dels 80 i inicis dels 90. La vida ha seguit, tant a les escoles (on ha amainat el conflicte lingüístic amb què se les havia volgut enverinar, que, però, judicialment encara té recorregut) com al món econòmic (la fugida de seus empresarials ha tingut efectes limitats, tot i que no s’ha revertit). En termes polítics, l’independentisme està dividit i desorientat, i ha anat a la baixa a les urnes. L’unionisme s’ha redibuixat: ha desaparegut el partit català més tòxic de la democràcia, Ciutadans, que havia arribat a ser el més votat només fa 4 anys, el 2019 (més d’un milió de vots); el PSC s’ha reforçat; el PP ha remuntat una mica i ha nascut la ultradreta de Vox amb força a Espanya però limitada a Catalunya.
A la societat espanyola també li ha costat pair l’1-O: la irrupció de l’ultranacionalista Vox n’és l’element més característic. El seu auge va venir a remolc d’exercir d’acusació popular en el procés judicial contra l’independentisme i de l’enfonsament de Cs. Espanya segueix polaritzada entre la via repressora contra l’independentisme (PP-Vox) i la via dialogant (PSOE-Sumar). A la majoria de governs autonòmics (incloses les Illes i el País Valencià, on el català està ara greument amenaçat), d’ajuntaments i de diputacions hi mana la dreta dura, que pels pèls no ha accedit també al govern de l’Estat. Acaba de fracassar la investidura del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo. En tot cas, la gran implantació institucional de les dretes és el que explica la necessitat imperiosa del PSOE de fer les cessions que calgui a l’independentisme per conservar la Moncloa. O això, o quedar-se sense cap quota de poder i permetre que l’onada ultra ho envaeixi tot. Les pròximes setmanes sabrem si ho aconsegueix i quins beneficis concrets (fets) en treu Catalunya.
Al costat de cenyir-se als fets, el segon consell que un venerable Bertrand Russell ens brindava era ser tolerants amb la diferència. Només així, deia, es podrà salvar la humanitat en un món cada cop més petit i on, per tant, és més normal una convivència amb persones que pensen diferent i que venen de cultures i vides molt diverses. Un bon consell, també, per a Catalunya i Espanya.
