La Neus Bonet i el Quim Monzó han començat a plegar aquest diumenge. L’una es jubila de la ràdio i l’altre ha anunciat que deixa d’escriure articles en premsa. Encara puc sentir la Neus recargolant-se de riure amb la secció que li feien el Monzó i el Pàmies a la tarda de Catalunya Ràdio. Anunciaven un tema però no el feien avançar més enllà del plantejament, a base d’obrir un arbre de subtemes, que al seu torn es subdividien en tot de derivades inesperades. Amb personalitats molt diferents, tots tres són del tipus de professionals complidors, amb un sentit de l’humor irònic tan allunyat del graciosisme que ara es porta.
Et creuaves amb la Neus pels passadissos, per on caminava com si anés a complir una missió, i et deixava caure una observació sobre la direcció de la ràdio o el Govern de torn, tan lacònica com punyent. La seva veu i la seva feina han sonat igual d’impecables avui que el primer dia. Per la seva part, en Monzó ha dit que vol aprendre a jugar a la botifarra, però en realitat, si algun art ha dominat al llarg dels anys d’articulisme ha estat, precisament, el de servir una botifarra al foc lent de la seva lògica, sempre en guàrdia davant les unanimitats, les modes i el progressisme sostenible.
Crec que només he vist en Monzó encorbatat dues vegades, l’una a la Fira del Llibre de Frankfurt, quan va pronunciar aquell discurs canònic sobre la literatura catalana, i una altra que havia d’anar a correcuita a La Vanguardia perquè l’anaven a visitar els aleshores prínceps Felip i Letizia. La princesa li va dir que ell era el que més por li feia, i en Monzó, per trencar el gel, li va fer una pregunta de complicitat: “A vostès, quan van de visita pels llocs i fan que sí amb el cap, no els interessa gaire el que els expliquen, oi?”
