Bones relacions amb Espanya
Fa uns cinc anys vaig participar en unes tertúlies de reflexió a l'Ateneu de Barcelona amb un grup d'intel·lectuals i polítics. Inspirades per Ferran Mascarell, van sorgir arran de la política poc engrescadora del segon tripartit. La major part dels participants veníem de moviments progressistes i la política del govern Montilla ens inspirava poca confiança. Preocupats per l'empobriment polític i per les relacions amb l'Estat, especialment dolentes després de l'Estatut fallit, cada mes ens reuníem per reflexionar i analitzar, conjuntament, la realitat del moment polític. Encara que en la vida diària sempre ens costi trobar temps, els tertulians intentàvem ser fidels a la nostra cita mensual. D'aquelles converses, fins i tot, vam arribar a crear un lloc a la xarxa, Bcn10.0, que es va presentar en públic de manera tímida just abans de les últimes eleccions municipals.
Després de dècades d'esforç dels presidents Pujol i, després, Maragall amb l'odissea de l'Estatut, en aquelles converses a l'Ateneu recordo que s'anava fent més clara la idea que l'estat espanyol ens fallava i que, a contracor i amb una certa recança, això ens abocava inevitablement a una única sortida que era la independència. Ja no era cosa de pedagogia, ni d'arreglar Espanya ni les nostres relacions ja massa desgastades. Ara la mirada se centraria en Catalunya. Massa pensàvem que havien estat anys perduts, anys en què ningú sabia ben bé cap on tirar la pedra, i l'autoestima col·lectiva s'anava desinflant. Era necessari inventar una nova cultura, una renovació de valors relatius al que els catalans volen ser, on poden arribar, i del model de societat que veritablement es vol construir.
Abans de les eleccions, uns quants vam signar un manifest, conegut popularment com el manifest dels progres , que reflectia moltes altres converses semblants que devien tenir lloc durant aquells anys a Catalunya. De manera discreta, la societat civil catalana es movia i acusava un estat fallit i decadent que ja no vetllava per la seva ciutadania, i molt menys per la catalana. El manifest, signat per gent no gaire vinculada al moviment independentista en el passat, és un clar compromís de treball per l'estat propi, un estat amb una forta vocació europea, que garanteixi les bones relacions amb Espanya i la millora de la vida econòmica, laboral, cultural i social de Catalunya.
Concretament, garantir les bones relacions amb Espanya seria un aspecte fonamental. En aquest sentit, seria interessant recordar els errors d'Irlanda, per exemple, quan es va independitzar del Regne Unit l'any 1921. Encara que ja fa un segle, Irlanda va cometre uns errors que van ser del tot evitables. En primer lloc, el nou estat va patir una guerra civil durant els primers anys de la seva formació com a estat. Aquest va ser l'aspecte mes fatídic. En segon lloc, la societat irlandesa es va caracteritzar per una anglofòbia que va durar molts anys després de la independència, un fet que va espatllar les relacions entre les dues societats veïnes. A més, Irlanda va participar en una innecessària guerra econòmica als anys 30 contra la Gran Bretanya, que va entorpir el seu desenvolupament econòmic. Per tant, la consecució d'un estat europeu amb bones relacions amb Espanya ha de ser fonamental en aquest projecte.
Malgrat aquests errors, de la independència irlandesa també val la pena valorar-ne diversos elements positius. Es va desenvolupar una política lingüística i cultural molt més pròxima a les aspiracions dels irlandesos. Si l'ús habitual de la llengua no va prosperar no va ser per falta d'una política lingüística, sinó perquè la llengua irlandesa ja havia pràcticament desaparegut molt abans. Pel que fa a l'aspecte internacional, la veu irlandesa cada vegada se sentia més al món. Irlanda ha jugat un rol significatiu -relatiu a la seva dimensió- en debats a les Nacions Unides i també en missions de pau internacionals. Un del avantatges de ser un petit país independent és que atreu menys sospites i és vist més fàcilment com a intermediari honest en conflictes internacionals.
Des del moviment del coaching s'assegura que, per poder arribar a alguna banda, el que és fonamental és tenir d'entrada uns objectius clars. Molts catalans, afligits per tants anys d'orfandat d'idees i de direcció política, s'aferren ara a un projecte que abans, ja en època del pujolisme, era considerat només un somni. De vegades són precisament els moments de crisi els que ajuden a veure-hi clar. A més, hauríem d'aprofitar que l'opinió pública internacional, majoritàriament, dóna la raó a Catalunya, i que la Unió Europea es basa en una filosofia de diversitat i de respecte als pobles i les nacions. És precisament quan surts de Catalunya quan el país més brilla i quan es veu que ho té tot per guanyar, si es té traça política. En l'àrea britanico- irlandesa on jo visc, per exemple, Barcelona és l'escapada de vacances més popular, molt per sobre de qualsevol altra destinació europea. Jo, quan de tant en tant hi torno, entenc per què.
