Iñaki Gabilondo, un dels pocs periodistes unànimement respectats en un sector de capelletes, s’ha passat la vida fent preguntes i intentant entendre i explicar. Durant moltes dècades, com més bones eren les seves preguntes més brillava l’entrevistat i millor era el resultat per a l’audiència, entesa com la veritable protagonista i destinatària de l’ofici del periodisme.
Dijous ens va acompanyar a celebrar l’aniversari del diari i ens va donar unes quantes claus per pensar. Ens va explicar que quan treballava en la sèrie de reportatges sobre el futur social, científic i tècnic que va titular Cuando ya no esté va entendre que les ments més brillants del planeta compartien una mirada. Ens deia que “anava buscant resposta a la pregunta de com serà el món quan jo no hi sigui i, com si s’haguessin posat d’acord tots els entrevistats, em deien: a mi què em dius! Nosaltres et podem explicar el que la societat es trobarà al damunt de la taula. El que la societat faci amb el que la ciència li posi sobre la taula depèn dels debats ètics, polítics, jurídics, que elabori al respecte”. Gabilondo ens advertia que calia canviar la qüestió: “La pregunta no és què passarà. La pregunta és què farem. Perquè el que passarà depèn molt del que farem”.
Què farem
Aquesta és la pregunta que ens interpel·la a cadascú de nosaltres en qualsevol espai. També els periodistes ens hem de preguntar què farem i no què passarà. Perquè el futur el decideix el que fem, el que no fem i el que permetem que es faci. Amb el que fem, amb el que no fem i amb el que permetem que es faci es defineix molt més futur del que creiem que construeixen les realitats superextraordinàries que ens posen al damunt de la taula la intel·ligència artificial o la física quàntica.
Als periodistes, el nostre temps –potser ha sigut sempre així?– ens exigeix plantar batalla i actuar en defensa pròpia. D’entrada, empresarialment hem de fer front a la substitució del paper pel digital i a la caiguda d’ingressos que se’n deriva, però també hem de fer front al soroll i a la mentida disfressats de notícia i renovar els vots de la nostra funció social per no mirar a l’abisme del cinisme.
En defensa pròpia
Quina és la nostra utilitat? Per a què servim en un temps en què la història ja no és la història, la veritat ja no és veritat i els fets ja no són els fets? Potser no arribarem mai a la veritat perfecta, però sabem què és la mentida i també què és l’honradesa a l’hora d’informar. Sabem quan juguem net i quan ens deixem vèncer per les pressions, la mandra, la desídia o la ignorància.
En paraules de Gabilondo: “La credibilitat és decència més temps” i en això intentarem continuar, creant un espai de confiança a la nostra societat, respectant la seva diversitat i escoltant-la, debatent les idees i empenyent en les causes de l’ensenyament, la llengua, el coneixement, els drets de les persones, la iniciativa econòmica, el progrés. Essent dignes de la confiança de cada cop més lectors.
L’altíssim grau d’incertesa que vivim no és passatger i a l’ARA el continuarem navegant amb la nostra comunitat.
El periodisme s’ha de reivindicar en defensa pròpia quan la democràcia tremola. Hi ha un fantasma autoritari i populista que recorre no només Europa sinó el món, i és feina del periodisme combatre’l. Continuem creient en els éssers lliures, en els pobles lliures, en la il·lusió de construir una societat més justa, més progressista i més lliure. Amb tots aquells que encara hi creuen continuarem lluitant per la salut de la democràcia i d’Europa, la millor de les realitats possibles.
Com diu Iñaki Gabiolondo: “El periodisme i la democràcia són l’ou i la gallina, sense periodisme no hi ha democràcia, sense democràcia no hi ha periodisme.”
Temps de fatiga social
Està clar que la democràcia, el país, el periodisme, la mateixa idea d’Europa, viuen una certa fatiga. I un món fatigat es pot convertir en un món cínic i decadent si no renova les il·lusions, si no té clares les batalles que val la pena lluitar.
Un any més renovem la nostra voluntat de lluita, que passa per escoltar, explicar, denunciar, posar el focus en allò que no es vol o no es pot veure. Una lluita que comença amb una sola i poderosa arma, que és la pàgina en blanc.
Gràcies als nostres subscriptors, lectors, accionistes i anunciants, que fan possible un any més que l’ARA sigui un espai de civisme, debat obert i informació lliure i compromesa.
