Bona nit, Oriol! Bona nit, Diamante!
El pla de Lledoners és un camp suaument ondulat que hi ha darrere de la presó. Piles rodones de palla, un ramat d’ovelles i la tranquil·litat del camp rodejat de polígons al Bages.
El primer dels rituals és demanar d’on venen. Aquell vespre la gent és de Puigcerdà, Navàs, la Garriga... “De València!”, diu una parella, i sonen els primers aplaudiments. M’expliquen que hi ha anat gent de Suïssa, d’Islàndia, d’Alemanya, així com els pares dels nois d’Altsasu.
A dos quarts de nou, en Joan Bonanit puja a un tros de soca que li dona una certa elevació. Agafa el micròfon i crida: “Llibertat presos polítics!” I en acabat, els convoca: “Bona nit, Raül”.
Veus d’altres mòduls de la presó criden: “Fills de puta!” “Bona nit, Oriol”, segueix impassible en Joan. I la resposta del vicepresident és com la d’en Manelic, poderosa i proteica. Un bona nit que, si fos a Jericó, ben bé podria haver enderrocat els murs. Precisament va ser Junqueras el primer, l’octubre del 18, que va respondre a la crida d’en Joan. Des d’aleshores, un crit darrere un mur donant-nos la bona nit és l’única veu que podem sentir dels nostres representants.
En Joan va passant llista. Aquest vespre, ni Cuixart ni Sánchez responen. “Potser és -m’expliquen- perquè els funcionaris els fan pujar del pati abans”. I la llista acaba amb un: “Bona nit, Diamante”. Respon un crit de “Visca Catalunya”. És en Diamante.
En Diamante és un pres comú de Mali que va compartir les tasques de menjador singularment amb el conseller de Presidència Turull.
Al pla de Lledoners un sol cartell amb una sola paraula: “Absolució”. Li pregunto per què al Joan. Va ser el president de l’ANC Jordi Sànchez qui li va demanar que la petició fos aquesta. En Sànchez (la veterania ajuda) també li va aconsellar substituir el vell megàfon per un equip de so i avançar el comiat 10 minuts perquè tots poguessin respondre-hi.
En Joan m’explica que ell és de Manresa, que estudia educació física i que passa l’estiu treballant. Amb ell, l’Ariadna, lletrista de la nadala que va ser cantada per 12.000 persones el passat 25 de desembre i membre d’un grup d’una dotzena de persones que gestionen aquesta acció.
Arriba el segon moment: és quan els presos polítics pugen l’escala i se’ls pot veure fugisserament. Els saludem i ells responen. “I els vespres d’estiu ens diuen que poden reconèixer la gent”. Un missatge especialment intens quan hi són els familiars dels presos.
Passa una moto de cros a tota velocitat. Amb mala llet. Es veu que és un clàssic. Els divendres es queden a sopar. Així que dels cotxes en van sortint taules, embotits, porrons i un optimisme moderat. Són on han de ser. Ja porten 212 nits abans del judici. 45 des que han tornat.
Si teniu temps, si qualsevol vespre passeu pel Bages, si voleu sentir el poder que la bondat i la persistència tenen per oferir, passeu pel pla de Lledoners a quarts de nou. Paga la pena.
A dos de deu passa el tren de la potassa que va de Súria a Manresa. Els cotxes del pla, en sentir-lo, fan llums, i el tren xiula. I els presos polítics catalans, ja a la cel·la, tenen un últim senyal que a fora no els oblidem.