El proppassat dissabte 27 d’abril, el president Artur Mas publicava a les pàgines d’aquest diari un suggestiu article titulat “12-M: girar full o canviar de llibre”. Des del patriotisme que ens uneix, però també des de la independència de criteri, em sento en la necessitat d’escriure algunes consideracions, no sé si puntuals o potser més de fons.
Com és sabut, el desembre de 2012, essent jo alcalde de Figueres, després d’un primer mandat marcat per la recessió, les retallades i una forta contestació social, el president em va demanar que formés part del seu segon executiu. Anàvem a fer de Catalunya un estat, Massachusetts, i de Barcelona, la versió mediterrània de Boston, una manera com qualsevol altra de projectar un país fonamentat en el talent, la tecnologia i la tolerància. Per raons que són conegudes, quan encara no havíem arribat ni a les Açores, el Govern vam girar cua i vam fixar rumb a Ítaca. Els resultats d’aquell canvi de ruta, en ple temporal econòmic i social, són prou coneguts. De fet, alguns encara en patim les conseqüències.
En aquest context, pensant en les properes eleccions, Artur Mas defensa que a l’hora d’anar a votar, en primer lloc, caldria distingir entre el model de país que cadascú prefereixi i, segonament, s’hauria de tenir present quin horitzó nacional desitgem o, dit amb les seves pròpies paraules, “si volem o acceptem més o menys dependència de l’estat espanyol.” Acaba el seu escrit amb dos vaticinis: primer, que “si no reconstruïm la cultura de coalició, la inèrcia ens portarà a la paràlisi i aquesta a la decadència suau”; i segon, “que girar el full no acabi sent un canvi de llibre.” Resumida la seva posició, aquí van les meves crítiques.
Model de país. L’any en què la humanitat concorrerem al nombre més elevat de convocatòries electorals de la història, el president Mas fa bé de recordar que l’expressió del vot hauria de tenir sempre una component ideològica, conservadora o progressista, liberal o estatista, pragmàtica o idealista. Em temo, però, que si alguna cosa hem fet malament els darrers anys a Catalunya justament ha estat menystenir el model de societat que perseguíem, malalts com hem estat d’una febrada nacionalista, que desdibuixava les pròpies conviccions fins a la comicitat. Si no, com s’expliquen els passos al costat o que tantes i tantes persones d’ordre hagin combregat fins fa dos dies amb tesis manifestament antisistema?
Hispanisme o secessionisme. Artur Mas exagera quan fa notar que el 12 de maig els catalans han de triar entre l’aspiració independentista i la de l’Espanya gran (bandejo deliberadament els qui sospiren per una Espanya jacobina). Exagera perquè el dilema és més vell que la pana. De fet, en la història del catalanisme modern, fins i tot fent abstracció de l’etapa del Procés, té un punt de cançó de l’enfadós. Ho va advertir el president Pujol en el seu discurs sobre l’estat de les autonomies de l’11 de març de 1997 i ja ho havien fet notar Pere Bosch i Gimpera o Carles Cardó, en temps de la República. Res de nou sota el sol. Bé, potser sí. 50 anys d’autogovern ens han fiançat com una societat avançada, competitiva i compassiva, però també ens han dotat d’una administració rovellada i ineficient, amb més de 280.000 funcionaris, 450 alts càrrecs, a la cua d’Espanya en educació, qualitat sanitària o protecció de la pagesia.
Finalment, canvi de llibre? D’ençà que Prat de la Riba va publicar La nacionalitat catalana, el 1906, ha passat més d’un segle. Aquell catecisme, que només coneixem els ancians del lloc, va teoritzar que Catalunya és la nació i Espanya l’estat. Una veritat a mitges. Perquè Catalunya és nació, però Espanya també. I la majoria dels catalans així ho sentim. Per això, i perquè d’ençà de l’inici d’aquest segle la nostra ha esdevingut una societat plural i complexa, una veritable torre de Babel d’interessos, llengües, costums i valors, el que urgeix és teixir nous consensos que facin possible el progrés i la concòrdia. I deixar d’embolicar!
Acabo. A propòsit del seu centenari, fa pocs dies Telefónica va inaugurar una nova escultura, de Jaume Plensa, al llac del seu Districte. En el seu parlament de presentació, l’escultor va justificar la seva obra en nom d’un nou món positiu, capaç de barrejar tota mena d’alfabets preservant la cal·ligrafia de cadascú. No em sembla que el propòsit de Plensa, ni la intenció dels que creiem més en sumar que en separar, suposin voler canviar de llibre. Només es tracta de reclamar bona lletra.
