La bona feina de Manel Alías
Dimarts, a Els matins de TV3, descobríem que el corresponsal a Rússia de la cadena s’acomiadava del país que l’ha acollit en els últims anys per tornar a Catalunya. Connectava per última vegada des de Moscou i ens resumia a l’audiència com ha sigut per a ell l’experiència de treballar en aquest país, on va arribar coincidint pràcticament amb la guerra d’Ucraïna, des d’on va fer d’enviat especial amb unes cròniques on sentíem el soroll dels projectils i on ens va mostrar una població encara en xoc pels estralls del conflicte. El 2016 es va incrustar a l’exèrcit rus per entrar a Síria, recordant sempre a l’audiència que allò que li permetien ensenyar era justament el que convenia al govern rus, fent-nos saber fins a quin punt es controlava la informació, es pretenia induir a la propaganda o se censuraven llocs i imatges.
Alías ens ha fet un retrat elaborat i molt complet de bona part de l’era Putin, anant més enllà de l’actualitat més estricta, del fet que era noticiable, per farcir les seves cròniques de matisos. Seguint l’estela dels seus predecessors en el càrrec, el talent periodístic d’aquest corresponsal radica en oferir una mirada pròpia, una informació complementària que no apareixerà a les notícies d’agència. Perquè Manel Alías ha informat del que era notícia entenent que el paisatge i les persones també formaven part d’aquella realitat. El periodista, amb un to explicatiu que defuig de la inèrcia televisiva, ha trobat personatges interessants per col·locar davant de la càmera, ens ha demanat que ens fixéssim en algun detall de l’entorn: en una botiga, una cafeteria, un rètol, una estàtua, un carrer, un vehicle o uns homes uniformats. I d’allà sempre en naixien petites històries que connectaven amb els fets més transcendents. Ens ha parlat de les condicions de vida de la gent, de les singularitats que sap que ens cridaran l’atenció des del nostre punt de vista. Ha jugat amb murrieria a mostrar-nos els detalls més insòlits i fins i tot delirants que el país proporciona amb una naturalitat extraordinària. Però gairebé sempre ho ha fet tenint en compte la perspectiva social i cultural. “No és que no coneguem Rússia, és que la coneixem malament”, deia Alías a Els matins. I sota aquesta premissa ha intentat informar: allunyant-se dels tòpics i estereotips que associem a aquest país. “Rússia també m’ha fet enfadar molt”, admetia a en Pere Bosch quan l’entrevistava. No hi ha un símptoma més evident d’establir un vincle amb un lloc. Des de Rússia amb amor. Alías, que ha fet coincidir el final de la corresponsalia amb la publicació del llibre Rússia, l’escenari més gran del món, ha aprofitat al màxim aquest escenari perquè el poguéssim observar des de casa amb curiositat, sorpresa i de tant en tant amb un somriure. Veure Manel Alías a la pantalla ha sigut sinònim de descobrir alguna cosa interessant a la televisió, ja fos als Telenotícies o a les excel·lents connexions d’Els matins. Bona feina i bona tornada.
