Ara que un president sortint s'acomiada mirant de fer valdre la seva tasca de govern (és el que li toca fer a Pere Aragonès) i que un altre president a punt de ser investit anuncia un govern de perfil bàsicament tècnic (no s'espera altra cosa de Salvador Illa), és un bon moment per dir que al departament de Cultura s'ha fet bona feina al llarg dels darrers anys. La consellera Natàlia Garriga i el seu equip han quasi aconseguit el repte de treballar amb continuïtat. La legislatura es va interrompre abans d'hora, però Garriga ha pogut mantenir-se al càrrec durant tres anys (la precedien deu anys durant els quals hi havia hagut set consellers diferents: una de les imatges més contundents del desgavell de la política catalana durant els anys que els que havien de fer la república van tenir majoria absoluta i la van tudar de mala manera), i és de justícia dir que aquests tres anys han estat ben aprofitats.
Si els darrers pressupostos d'aquest mandat haguessin estat aprovats, Cultura no hauria tingut encara el cèlebre 2% que el sector reclama des de fa anys, però sí un 1,7%, que ja s'hi comença a acostar. Garriga ja havia rebut la conselleria en un percentatge de l'1,1% de la consellera anterior, Àngels Ponsa, que en el seu curt mandat de vuit mesos (que va coincidir, a més, amb la pandèmia de covid) va aconseguir declarar la cultura bé essencial i aprovar el Pla de Museus. Amb Garriga, l'increment pressupostari s'ha mantingut exercici rere exercici, i com ella mateixa diu, “ha agafat inèrcia”. Seria d'explicació difícil, per al proper Govern, que Cultura no arribés en la següent legislatura al 2% promès i consensuat.
Un èxit d'aquests darrers tres anys ha estat el Pla Nacional del Llibre i la Lectura, mancomunat amb el departament d'Educació, que s'hauria de convertir en una política estable i prioritària del Govern, sigui quin sigui el seu color polític. Lligats amb aquest Pla, cal que segueixin endavant la Casa de les Lletres i el centre de cultura digital de la Foneria dels Canons, dos grans equipaments que ja han quedat licitats. Una altra aposta important és la que s'ha fet pel sector audiovisual, reforçant la indústria pròpia i impulsant l'ús del català: la presència de títols disponibles en català a les plataformes d'estríming s'ha multiplicat, una cosa fàcil de dir i difícil d'aconseguir. Entre els projectes que queden pendents, però ja embastats, que tenen pes específic i que cal que arribin a bon port, hi ha la llei de drets culturals, que ha quedat en fase d'avantprojecte, i la creació del Catalunya Media City, un gran hub de l'audiovisual, el digital i el videojoc que està previst que vagi a l'edifici de les turbines de la vella central tèrmica de Sant Adrià del Besòs: un altre equipament que pot convertir Barcelona, i Catalunya, en un punt neuràlgic de la producció i la creació de continguts culturals de l'Europa del Sud. Tot això és important perquè –com solia dir un altre conseller del ram, Joan Manuel Tresserras– les polítiques culturals són també polítiques socials.
