Bon Nadal a totes les bombolles
Vaig veure-ho un matí de Nadal, a Vallvidrera. Nosaltres anàvem en cotxe a Barcelona, a ca la sogra, a menjar l’escudella. Una dona, carregada amb quatre cadires d’aquestes de pinça, de les que es pleguen, discutia, atabalada, acalorada, malhumorada, amb el seu home (suposo que devia ser el seu home), que obria el portaequipatges del cotxe. Era una discussió d’aquelles de nervis per la intendència, agreujada pels anys de matrimoni. Devien ser molta colla a dinar i ells eren els encarregats de les cadires supletòries. Segur que durant el viatge van fer morros i es van retreure coses. “Tot ho haig de fer jo i la meva germana no fa res”. Però jo em mirava la dona i pensava: si sabés l’enveja que provoquen, en segons qui, aquestes quatre cadires... Jo anava cap a la meva escudella, la que em pertocava, la que algú havia fet, per a mi, per a nosaltres, per demostrar d’aquesta manera –cuinant– que ens estimava. Però no n’he tingut sempre, d’escudella.
Convidar i ser convidat. És la cosa més feliç. “Et quedes a dinar?”, et pregunten de vegades. “Et quedes a dinar?”, preguntes de vegades. I aquesta pregunta, que ve de tan antic –perquè el primer que vam fer, com a éssers civilitzats, és inventar sistemes perquè el menjar fos una litúrgia–, és la màxima expressió de l’alegria. “Gràcies, senyor, per aquestes viandes”, diuen els cristians (amb tot el sentit del món), i jo afegiria: “I gràcies, sogra; gràcies, amic; gràcies, xef; gràcies, estimat; gràcies, cunyat; gràcies, germana que no tinc però que ets tu, per haver-les preparat”. Em moro d’il·lusió quan algú para taula. Em moro d’il·lusió quan algú es lleva d’hora per començar a fer el caldo. Em moro d’il·lusió quan algú ha triat un vi; ha pensat que l’obrirà per nosaltres. Em moro d’il·lusió quan arribo a una casa i, així que entro, em donen una copa i em somriuen perquè he arribat. Bon Nadal, si teniu la sort de tenir bombolla.
