Un bon moment per negociar?

Què hauria passat si el procés constituent que va desembocar en la Constitució del 78 s'hagués dut a terme en un ecosistema comunicatiu com l'actual, completament condicionat per les xarxes socials? No ho sé, òbviament. Sí que conec una mica, en canvi, el fracàs de l'últim projecte de Constitució a Xile. Tant la redacció del text com el debat públic posterior van estar marcats caòticament per veus anònimes que obrien i tancaven temes de manera erràtica a les xarxes, o bé en discutien altres que en aquell context resultaven improcedents. Per exemple, poc abans de la data del referèndum es va fer córrer la brama que al text s'eliminava el dret a la propietat privada. En comptes de consultar-lo –estava a l'abast de tothom– es va engegar un gran pseudodebat entre partidaris i detractors d'aquell canvi imaginari. Concloure que això només és una conseqüència de les fake news no s'ajusta gaire a la realitat de l'ecosistema que comentàvem abans: sense la inèrcia viral de les xarxes, un rumor com aquest tindria poc recorregut. Jo no sé, en definitiva, com seria la Constitució espanyola del 78 en cas d'haver-se discutit i redactat en un context com l'actual, però em sembla raonable pensar que alguns articles serien força diferents. Considerem, per exemple, "l'especial protecció" cap a les llengües diferents del castellà o la distinció entre "nacionalitats i regions". ¿De debò algú creu seriosament que en un context com l'actual això hauria estat possible? En una situació en què el PP és el partit amb més vots i escons, i que té a favor seu la majoria de mitjans de comunicació ¿és remotament imaginable que els dos conceptes de l'exemple haguessin superat el primer esborrany? Tinguem present que, per moltíssim menys, les xarxes dels seguidors del PP i de Vox s'incendien!

Els explico tot això en relació amb la proposta del lehendakari Iñigo Urkullu, que es basa en la idea que la Constitució del 78, i concretament els articles on surten els conceptes que he citat abans, disposen d'un recorregut potencial important sense necessitat de canviar ni una sola síl·laba de la carta magna. Des d'una perspectiva ideològica ben diferent, Julio Anguita també va defensar l'existència d'aquesta altra lectura constitucional. Cal reconèixer que és una proposta grisota, poc estimulant, no apta per a hiperventilats que busquen emocions fortes (però només a la pantalleta del mòbil, eh?; mai en una realitat on podrien prendre mal). És cert que la proposta d'Urkullu no resulta concebible sense l'intent de desmarcar-se electoralment de Bildu, de la mateixa manera que quan Anguita exposava la mateixa idea estava provant de crear una identitat política ben diferenciada del PSOE. Ara bé, aquest fet no desacredita el caràcter plausible, i fins i tot raonable, de la proposta. 

I ara arriba la gran pregunta, que té dues parts. Primera: des de la banda independentista, ¿és un bon moment per establir un diàleg on quedi clar el marc d'una possible negociació posterior? N'estic convençut, i em sembla que només cal saber sumar els diputats que necessita Pedro Sánchez per entendre-ho. Segona: ¿és un bon moment per iniciar directament una negociació? Em sembla obvi que no, i per entendre-ho només cal tornar a sumar, però en aquest cas els vots de què disposa avui, no l'any 2017, l'independentisme. En aquest sentit, deia l'altre dia Toni Soler: "El què està en joc ara mateix no és la independència, sinó la possibilitat que l’independentisme s’apunti un èxit que tingui conseqüències positives per al mateix moviment". Crec que és una distinció pertinent. 

Aquest dilluns s'han reunit a Brussel·les la vicepresidenta en funcions del govern espanyol, Yolanda Díaz, i l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Aquesta trobada ja representa un èxit en si mateixa, i resultava impensable fa ben poc temps. Els dos polítics han optat per establir un marc de diàleg, no uns límits en la negociació. El president Puigdemont ha declarat que "dialogar i mantenir relacions polítiques entre formacions" forma part de la normalitat democràtica. És probable que una part important dels seguidors d'ambdós líders creguin que aquests han perdut la puresa doctrinal i encenguin el seu petit raconet a les xarxes denunciant els fets. Això també forma part de la normalitat democràtica, evidentment. El que no en forma part és que aquesta legítima pressió es transformi en un il·legítim condicionant dels termes del diàleg per part d'una mena de parlamentet anònim free lance, ni aquí ni a l'Euskadi d'Urkullu ni al Xile de Boric ni enlloc. Contra el soroll, mode avió.