Els salmons poden acabar amb grans fortunes financeres o fer trontollar bancs i fons d'inversió? ¿Aquests peixets migradors i valents poden ser responsables de l'enfonsament de grans negocis agroalimentaris? Certament, si un els mira escampats sobre el gel de la peixateria no es pot imaginar tot el que hi ha al seu darrere. Però, des del meu modest punt de vista, el que hi ha és la demostració de la fragilitat del capitalisme en relació als límits ecològics del planeta. Vegem-ho.
Darrere dels salmons ja no hi ha una pesca artesanal que conviu amb els capricis del temps, de millors o pitjors anys de pesca, del maneig de les arts o fins i tot de l'atzar, sinó que des de fa unes dècades el que tenim són multinacionals engreixant aquests salmons en granges especialitzades. La cria de salmons en captivitat, en gàbies flotants, és una pràctica industrial i intensiva que s'ha estès per les costes de Noruega i de Xile. Només als fiords del sud de Xile es comptabilitzen més de 700 centres de cria, amb una producció total de 100 milions de salmons amb 200.000 salmons en cadascuna d'aquestes estructures carceràries, esperant el seu aliment abans de volar cap a Europa o el Japó. Perquè aquest és l'origen del salmó que avui trobem a les nostres taules, amb un freqüència impossible de pensar fa uns anys i a uns preus imbatibles que s'aconsegueixen en no comptabilitzar molts dels impactes negatius d'aquesta aqüicultura que cal denunciar.
Sintetitzant els impactes d'aquesta pràctica, podem dir que és un atac a la sobirania alimentària de Xile i els països veïns. Com que els salmons mengen peixos, en aquests centres se'ls alimenta a força de pinso elaborat amb sardines o anxoves que han estat pescades per la flota industrial, amb la qual cosa es resta als pescadors artesanals moltes opcions de tirar endavant amb el seu mitjà de vida. També hem de recordar que perquè un salmó s'engreixi un quilo ha de menjar aproximadament tres o quatre quilos d'aquests peixos, la qual cosa vol dir que, finalment, tenim un inacceptable malbaratament i espoli de proteïnes que en comptes d'assortir els mercats locals viatgen cap als mercats d'exportació. Cal afegir que l'amuntegament a què se sotmet els salmons -com sardines en llauna- requereix un ús i abús d'antibiòtics, ja que aquesta manera de viure els fa emmalaltir, i, com indiquen molts estudis, amb tanta medicació en la cadena alimentària s'afavoreix la resistència bacteriana als antibiòtics. Finalment, hem de saber que, una vegada engreixat el salmó, es processa en maquilas on els drets laborals brillen per la seva absència.
Precisament per les condicions de vida a les gàbies, ara fa cinc anys una infestació massiva de polls de mar va afavorir la ràpida difusió del virus de l'anèmia infecciosa (una espècie de sida dels salmons) als centres de cultiu xilens. La malaltia va provocar una caiguda del 20% de les exportacions de salmó atlàntic i una pèrdua per a les empreses del sector superior a cinc mil milions de dòlars. Aquí tenim una de les explicacions de la crítica situació que durant aquest dies hem conegut de Pescanova. Els seus importants negocis de salmons a Xile van trontollar precisament perquè treballen amb un model de negoci de creixement infinit sense cap consideració cap a la natura.
Per salvar una situació gravíssima, amb un deute superior a 3.500 milions d'euros, el control de l'empresa ha canviat de mans i els nous dirigents han proposat una quitança del 70% dels seus deutes, una reducció de plantilla i posar a la venda els seus actius no estratègics, entre els quals el negoci de criar salmons. Però, se'n sortiran? Crec que no els serà fàcil perquè, més enllà de raons financeres que se m'escapen, aquest gegant s'oblida que depèn de la capacitat del mar per satisfer la seva gana voraç. S'oblida de la fragilitat d'un ecosistema que ells mateixos han provocat, fins i tot per un molest i petit poll de mar parasitant una de les seves extremitats.
Diuen que hem crescut per sobre de les nostres possibilitats, quan, com hem vist amb la bombolla del salmó, en realitat el que tenim és un model econòmic que insta a guanyar diners per sobre de les capacitats del planeta. Cal, urgentment, desmuntar aquesta esbojarrada fantasia de créixer i créixer. Com diu Pierre Rabior, pagès nascut al desert -on els límits són tan intensos com evidents-, "la civilització industrial, amb la productivitat, l'eficàcia i la velocitat, ens ha allunyat dels eterns ritmes del cosmos i de les estacions, als quals la civilització agrària ens mantenia vinculats". Models productius com l'agricultura industrial o la pesca industrial s'han d'abandonar per recuperar els que es construeixen des de la humilitat de saber-nos part d'un complex sistema natural.