Bombes de dispersió per a Zelenski
Munició. El cost humanitari de la invasió russa d’Ucraïna acaba de pujar exponencialment. Als més de 354.000 soldats russos i ucraïnesos morts o ferits en la confrontació (segons càlculs dels Estats Units), de la ferida geopolítica que deixi un conflicte que no té encara un final a l’horitzó, i del cost de la reconstrucció, ara també s’hi sumarà el llegat en víctimes i amputacions causades pels artefactes per explotar que quedaran enterrats, amenaçant la població civil més enllà del que duri la guerra.
500 dies després de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, Washington ha anunciat que subministrarà bombes de dispersió a l’exèrcit de Volodímir Zelenski, com a part d'un paquet d'ajuda militar per valor de 800 milions de dòlars. Tot i que els Estats Units no han signat el tractat internacional que prohibeix aquest tipus de munició que abans de tocar a terra es divideix en centenars de bombes més petites, el 2008 es van comprometre a restringir-ne l'ús per evitar els danys desproporcionats que causa en la població civil. Però aquesta política va canviar sota l'administració de Donald Trump, que, el desembre del 2017, va permetre al Pentàgon emmagatzemar aquestes armes.
Impacte. Joe Biden hauria de llegir el tuit que va fer diumenge el primer ministre de Cambodja, un país que va rebre els efectes de milers de tones de bombes de dispersió llançades pels nord-americans durant la guerra d’Indoxina. El líder cambodjà va parlar de l’experiència “dolorosa” que havia suposat per al seu país, un perill persistent per a la població civil, molt més enllà del final del conflicte.
Des de Síria i el Iemen fins als Balcans, l'Afganistan i el sud-est asiàtic, munició sense explotar d’aquestes bombes de dispersió continua matant i mutilant persones, anys o fins i tot dècades després de ser disparada. Un efecte llarg i brutal, més persistent que la sort dels agressors que les van llançar. Només cal veure com el món ha acabat rehabilitant el líder sirià, Baixar al-Assad, després de més d’una dècada de guerra sagnant amb ús de bombes de dispersió de fabricació russa i atacs químics contra el seu poble.
La normalització de les relacions entre els països àrabs i el règim d’Al-Assad, i el silenci còmplice d’una Unió Europea que ja fa temps que permet tàcitament que alguns dels seus estats membres retornin refugiats sirians al seu país d’origen amb l’argument que són zones segures perquè estan controlades pel règim, demostra la volatilitat d’alguns principis i la força abassegadora de la realpolitik, que canvia aliances geoestratègiques més ràpid del que costa eliminar els estralls de la confrontació.
Principis. Occident sembla haver entrat en una cursa armamentista amb si mateix. Invertint en poder dur a cop de sacrificar principis i capacitat de negociació. Una vegada més, les acusacions (com a mínim) d’hipocresia contra els Estats Units tornaran al debat públic i tensaran encara més la relació transatlàntica. Fins i tot entre els demòcrates del Congrés han sorgit veus que confessen la seva incomoditat amb una decisió que “podria donar llum verda a altres països” perquè facin el mateix.
Les bombes de dispersió són una arma cruel i indiscriminada, prohibida a gran part del món per una raó de pes. Però, malgrat això, rehabilitem la crueltat i traïm la legislació internacional a discreció. Com a mínim ho fa la protesta amb sordina d’algunes capitals europees (que sí que han firmat la prohibició internacional) abans de reunir-se amb Joe Biden a la cimera de l’OTAN de Vílnius. És el dilema de qui s’ha atorgat el paper de garant de la legislació internacional davant una invasió injustificada, i que ara renuncia al dret i a les convencions quan la necessitat de munició passa per davant de tot. La guerra també té normes, restriccions i població a protegir.