Vostè ho té tot pensat, ha esmerçat moltes hores, molts sous, molts brainstormings per aconseguir l’objectiu final. Vostè sap que jo, avui, llegiré l’ARA de bon matí. Al telèfon. En paper, avui, no, que no és diumenge. Vostè ja ho sap, això.
Vostè vol que jo vagi a la notícia més llegida. O a la més comentada. O a la de la Shakira. I jo hi vaig, esclar que sí. Vostè ho té en compte, això. I vol que vagi baixant, avall, avall, i que vagi llegint. Vostè ha plantificat, a la notícia més llegida, un anunci, que m’ho tapa tot. L’ha posat aviat, surt de seguida, perquè té por –no es vol arriscar– que em cansi de llegir i que no arribi al final. Llavors, vostè ja ho té previst: jo no el voldré veure, l’anunci, i aniré a clicar la x de l’esquerra, per tancar-lo.
Però vostè és un pervers, vostè ho té tot pensat, ha esmerçat moltes hores, molts sous, molts brainstormings per aconseguir l’objectiu final. Que jo cliqui aquesta x, però no exactament al centre de la x (estic llegint en un mòbil). Només errant un mil·límetre, a l’hora de tancar, l'anunci s’obrirà i es desplegarà. A tots ens passa, vostè ja sap que no volíem obrir-lo, però ha ideat el mecanisme perquè ho sembli. Tants clics, tants diners. “Aix!”, dèiem al principi dels temps. Perquè ens pensàvem que la culpa era nostra. Ara ja sabem que no.
Són clics erronis i ara ja ho sap tothom. L’anunciant, vostè i jo. De vegades, per la murga de tancar, abandono la notícia. Tancar és molt més dificultós que obrir, perquè vostè vol que tanqui volent i que obri sense voler. Vostè ho té tot pensat, ha esmerçat moltes hores, molts sous, molts brainstormings per aconseguir l’objectiu final. Que l’anunci es desplegui gràcies a un mecanisme triler, basat en la picaresca.
