La boja dels gats que de jove es reia de les boges dels gats
Quan els gats del carrer senten el soroll del cotxe, atrotinat, surten dels amagatalls, perquè ja saben que és el moment de menjar.
La dona aparca, allà davant, baixa amb la llauna a la mà i vet aquí que tots comencen a fer marrameus entre les seves cames. Els crida pel nom. "Blanquet”, “Fosca”, “Taques”... Uns noms auxiliars, de gat que et trobes, una distinció útil, però dolça. Els parla, a voltes enfadada (“Fuig, tu!”), a voltes manyaga ("Va, acosta’t, que no et faré res..."). Ho fa al matí, quan l’home surt a esmorzar, perquè l'hi amaga, que ho fa. “No el vull sentir, com que no el vull sentir, ho faig quan no hi és i s'ha acabat”. I afegeix: “Si ho sabés, estaria tot el dia que si la boja dels gats cap aquí, que si la boja dels gats cap allà”. Dos ciclistes, que pugen carretera amunt, mig remuguen, com si l’haguessin sentit: “Aquestes dones que donen menjar als animals... És un niu de merda!”.
Aquesta dona, que de jove també se’n reia, de les boges dels gats i dels coloms, només rep l’agraïment dels gats, en tot el dia. Fa el dinar, a casa, i tot sovint se li queixen o no se l’acaben. Durant els àpats, tots miren el mòbil o el televisor, i el màxim senyal que fan, si els agrada el menjar, és repetir sense dir res. Moltes vegades, al vespre, el fill sopa a l’habitació, mentre parla per telèfon amb els amics. L’home ha dinat a fora i no té gana. S’agafa un tros de pa i pernil i s’ho menja a peu dret.
Acaba de peixar-los, recull la llauna, i puja de nou al cotxe. “Apa, fins a la nit, porteu-vos bé!”, els diu. “No us baralleu, eh?”
