Boires d’octubre
Això era abans. Ara ja no n’hi ha. Potser només algun banc dispers. Ara un persistent anticicló se'ns ha instal·lat al damunt i manté en el nostre clima aquest estiu allargassat. De tota manera, les boires a què es refereix el títol d’aquest paper són boires que van i venen per la memòria. Boires de records esfilagarsats que, feliços uns i terribles els altres, ens assalten quan menys hi pensem.
El dia primer d’octubre que abans era el Dia del Caudillo, en record de l’exaltació del general a la Jefatura del Estado, era festa. Per això era un dia de felicitat, perquè feia que comencéssim les classes un dia més tard. Després de més de tres mesos de vacances, ens venia d’un dia, sí, un dia més.
Ara el primer d’octubre ja no és festa, però el record és un record feliç. Semblava impossible, però vam anar a votar. Amb tota la violència que es va desplegar en contra, amb els piolins atonyinant la gent, vam anar a votar. Plovinejava, però vam anar a votar. En tinc un record plàcid i agradable, perquè al nostre col·legi electoral ens van deixar tranquils. Després, al migdia, van arribar notícies i imatges increïbles. Al meu amic Pep Nadal el van atonyinar a Aiguaviva. El vaig trucar. Era al Trueta, esperant. Per sort estava bé.
El dia dos van anar arribant imatges de diferents llocs de Catalunya. Odi i violència desfermats. El dia tres el rei va fer aquell discurs que li hauria d’haver costat la corona. Però no va ser així. Un altre record que no apareixerà entre les boires del meu octubre. Després, el president Puigdemont va declarar la independència, però va ser tot tan fugaç que no van ni tenir temps d’arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. La meva memòria espera la imatge de la rojigualda davallant calmosament cap a la seva desaparició, però és un record que no puc tenir. Després van venir les corredisses, que si marxem, que si ens quedem, que si no hi anirem pas a la presó… Si volen saber com va anar tot plegat, llegeixin els dos primers capítols de Molts i ningú, el llibre de memòries i records de Clara Ponsatí.
I sí, uns van marxar. Altres van anar a la presó, després d’un judici vergonyós.
Ara, en aquest octubre, després d’uns indults, es parla d’amnistia. Ja veurem. Potser Junts o Esquerra no baixaran del burro i anirem a eleccions. I llavors ves a saber què pot passar…
Serà un octubre mogut, i un novembre i un desembre. I amb tot això s’haurà acabat l’any 2023.
Ara em venen records boirosos de les Fires de Girona de quan jo era petit. El patró de la ciutat és Sant Narcís, com gairebé tothom sap. De fet, diuen els savis que Sant Narcís no ha existit mai, que va ser un invent per qüestions de prestigi. Girona només tenia un sant màrtir que era diaca, i això és ben poca cosa. Volien un sant màrtir que fos bisbe. I el van fer venir d’Augsburg, diuen. Va morir màrtir i el seu cos es va conservar incorrupte al seu sepulcre, no pas a la catedral, no, sinó a l’església dedicada al diaca Feliu. Es va conservar fins que els rojos, que eren molt dolents, nen, el van arrossegar per la ciutat i van llençar les restes que quedaven de la incorrupció al riu Onyar, que, potser per això, sempre ha baixat tan escàs i tan brut.
Entre més boires em ve el record de quan va morir el general, després d’una llarga agonia mantinguda per l’equipo médico habitual. Calia estrènyer els nusos de l'atado y bien atado. I a fe que ho van fer bé. Encara duren. Però la gent era feliç. S’havia acabat la dictadura i es van instaurar la democràcia i la monarquia. Va ser aquell episodi que se n'ha dit la Transició. Ràfegues d’il·lusió tornen del fons del temps. Es va pactar. Es va legalitzar el Partit Comunista, va haver-hi eleccions. “Ja soc aquí!”, va cridar Tarradellas. Va venir el café para todos. Va haver-hi el cop d’estat. Vaig anar a la plaça de Sant Jaume. Hi havia grups de gent que, exaltats, demanaven armes davant de les portes tancades del Palau de la Generalitat. El rei va trucar a Pujol i li va dir allò de “Tranquil, Jordi, tranquil”. Tothom va dormir tranquil, més o menys. Això va ser al febrer. Però els records em venen esfilagarsats en aquest octubre que no sabem on som ni què passarà.
Octubre càlid, lluny d’aquelles boires de tardor de què parla el poeta Foix. Vivim en una perpètua agitació i estem cansats. Un altre poeta, polonès, Zbigniew Herbert, parlant d’una altra situació, però en el fons la mateixa, va escriure uns versos que mai no puc oblidar: "Només els nostres somnis / no han estat humiliats".
