Boies en la tempesta
De l’última novel·la de Milena Busquets, Les paraules justes, escrita en forma de dietari, m’ha cridat especialment l’atenció aquesta frase: "La vellesa comença en el segon exacte en què renuncies a seduir. No té res a veure amb l’edat".
L’he llegida i rellegida, preguntant-me si, segons el criteri de Busquets, em puc considerar ja definitivament i rotundament vella. Em pregunto si, quan parla de seducció, l’escriptora es refereix exclusivament a seduir una persona que t’agrada per aconseguir tenir-hi sexe. O si, al contrari, està parlant de la seducció en el sentit més ampli: seduir el públic d’una conferència, seduir els nous companys de feina o una persona que trobes interessant però amb qui no te’n voldries anar al llit de cap manera. Llegint la resta del seu dietari –on la seva relació amb els homes, l’enamorament, hi té un paper primordial– em sento inclinada a pensar que Milena Busquets considera que quan ja no t’esforces a seduir algú des del punt de vista sexual i romàntic ja se’t pot considerar oficialment vell o vella.
Després de Les paraules justes llegeixo No me’n recordo de res, de la cèlebre guionista americana Nora Ephron (la de Quan en Harry va trobar la Sally). També parla –casualitat?– de fer-se gran. Explica aquesta experiència concentrant-la en una situació que tots hem viscut. En una festa retrobes una amiga que feia molt de temps que no veies. D’antuvi, no la reconeixes. “M’agradaria suggerir que la raó per la qual no t’he reconegut a la primera és que t’has fet alguna cosa als cabells, però no t’hi has fet res, res que justifiqui no haver-te reconegut. El que en realitat has fet és envellir”, diu Nora Ephron. I afegeix: “És increïble. Abans tenies la meva edat i ara ets molt però molt més gran que jo. Podries ser la meva mare”. I acaba amb un definitiu: “A menys que, esclar, jo sembli tan vella com tu i no ho sàpiga”.
Sigui com sigui, el cas és que, entre bromes i veres, la Milena Busquets, la Nora Ephron i jo (i probablement tu, que em llegeixes), estem aterrides davant d’aquesta certesa: si no és que ens morim abans, perspectiva poc afalagadora, totes i tots anirem a parar al mateix lloc: a la vellesa, aquesta estació final de la qual tots voldríem fugir.
Em temo que molts de nosaltres cometem l’error de pensar que, quan estiguem arrugats i el nostre cos sigui una massa informe, quan tinguem pocs cabells i poques dents, quan hi sentim menys i hi vegem menys i caminem lentament, encara podrem seduir amb la nostra intel·ligència, que es mantindrà intacta. Però això, amics, tampoc no ens ho garanteix ningú.
Nora Ephron ens ofereix, en el seu llibre, un bon consell: quan això passi, quan siguem vells de veritat, cal esbrinar què és el que de veritat volem fer cada dia. Si estem vivint els últims dies de la nostra vida, mirem de fer-ho de la manera que ens faci més feliços. I si només podem aspirar a una passejada pel parc, doncs mirem de fer-la. I si un pastís que ens torna bojos pot fer-nos el dia més agradable, anem a buscar-lo.
I sobretot –i això ja és collita pròpia–, procurem tenir a prop la gent que ens agrada. Com diu Milena Busquets, tenir “alguns amors que no estan a la mercè de la direcció en què bufa el vent cada matí. Tenir-los fixos allà, a l’horitzó, com boies enmig de la tempesta”.
Ella ho pensa després de retrobar el seu germà, amb qui havia deixat de tenir contacte durant un any. No ens podem permetre el luxe de perdre cap de les boies que ens fan sentir més segurs en la remoguda mar de la vellesa.
