La censura s’ha tornat a instal·lar desvergonyidament a les nostres institucions: als governs, als mitjans de comunicació i cultura, a l’educació i, molt en concret, a la universitat. Hem passat de la correcció política que havia de protegir els més febles a la “cultura de la cancel·lació”, un manlleu de l’anglès per anomenar, eufemísticament, el boicot, l’eliminació i la censura. Aquí, per bé que creixen els casos denunciats, anem a remolc del món anglosaxó i podria ser que encara no s’hi reaccioni com als Estats Units, un país amb una més arrelada tradició de llibertat de pensament i d’educació humanística.
Als Estats Units, un dels darrers escàndols l’ha protagonitzat el Massachusetts Institute of Technology, que a l’octubre va acabar retirant la invitació que havia fet a la geofísica i professora de la Universitat de Chicago Dorian Abbot per pronunciar la John Carlson Lecture sobre canvi climàtic i vida potencial en altres planetes. El MIT va cedir a les fortes pressions en contra seva per un article publicat al Newsweek on qüestionava la implantació als campus universitaris dels criteris DEI (diversitat, equitat i inclusió), que, segons Abbot, violen el dret a la igualtat d'accés a la universitat de les persones, ja que són tractades com a estadístiques amb finalitats polítiques. Dorian Abbot hi proposava un marc alternatiu que anomena MFE (mèrit, imparcialitat [fairness] i igualtat [equality]) per tractar els qui volen entrar a la universitat com a individus –i no com a membres d’un grup identitari–, i que siguin avaluats en processos rigorosos pels seus mèrits i qualificacions. Aquest és el seu pecat!
El cas se suma –entre molts altres– al de Peter Boghossian, expert en pensament crític i professor de filosofia de l’educació i de ciència i pseudociència. Al setembre Boghossian va deixar la Universitat Estatal de Portland tip de ser assetjat per haver convidat a les seves classes persones les idees de les quals ell mateix no compartia –com ara terraplanistes, escèptics del canvi climàtic i membres del moviment Occupy Wall Street– per ajudar els seus estudiants a desenvolupar un pensament crític. Davant les denúncies va adoptar una actitud desafiant per mostrar com la ideologia s’imposava al rigor científic, i va aconseguir publicar en revistes acadèmiques articles plens de ximpleries però complaents amb les polítiques de la identitat. Entre altres, un de titulat “El concepte de penis com a construcció social”, publicat a Cogent Social Sciences, on argumentava que els penis eren productes de la ment humana i responsables del canvi climàtic. L’acadèmia no es va prendre bé haver fet el ridícul i l’ha assetjat fins a fer-lo plegar.
Aquí els estudis universitaris –i bona part dels mitjans de comunicació i, no cal dir-ho, un munt de diversos nous ministeris, conselleries i regidories– també han pres partit per les dites polítiques de la identitat, amb agendes marcades per la ideologia i cegues a l’objectivitat i la veritat. Ara bé, que un govern ens vulgui fer feliços a la seva manera o que un telenotícies ens vulgui adoctrinar amb activistes fent de periodistes, agradi poc o molt, és conseqüència d’uns resultats electorals i d’unes empreses lliures per defensar el projecte de societat que vulguin.
Però a la universitat, i en general en l’educació i la cultura, ocupades majoritàriament per perspectives d’esquerra autoritària soi-disant progressista, la censura ideològica, la cultura del boicot i la cancel·lació representen un greu atemptat contra la llibertat d’expressió i fan més difícil que hi pugui haver una ciutadania crítica capaç de construir el seu propi pensament. I si de moment els casos semblen excepcionals –tot i que en tenim de ben frescos–, no és perquè no n’hi hagi més, sinó perquè a la covardia autoritària dels censors s’hi suma el temor a la repressió dels afectats. És el triomf de la inquisició moral d’una certa pseudoesquerra en contra de la racionalitat, les conseqüències de la qual haurem d’analitzar amb atenció.
