Ja tenim el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears
L’Assemblea General de l’ONU va aprovar divendres passat, 7 de juliol, un Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears, amb 122 vots a favor, una abstenció (Singapur) i un vot en contra (Països Baixos). Els vots a favor representen dos terços del total de membres de l’ONU. El 20 de setembre del 2017 s’obrirà el període d’adhesions i entrarà en vigor 90 dies després que l’hagin ratificat 50 països.
Els nou estats nuclears i els membres de l’OTAN (llevat dels Països Baixos) ni tan sols han assistit a les negociacions per aprovar el Tractat. Tampoc no hi han assistit aquells països que tenen acords de protecció nuclear amb els Estats Units. L’Iran (un país titllat d’amenaça global), en canvi, hi ha votat a favor. Espanya no hi ha assistit.
En els darrers anys s’havien intensificat les campanyes internacionals, liderades per la societat civil, en què es reclamava un procés que desemboqués en un tractat de prohibició i eliminació de les armes nuclears. L’Assemblea General de l’ONU, de manera reiterada, n’havia demanat l’eliminació.
Diverses trobades internacionals (Oslo 2013, Mèxic i Viena 2014) van avaluar les catàstrofes humanitàries que poden causar les armes nuclears i van impulsar la conscienciació sobre la necessitat urgent de prohibir-les. De la conferència de Viena en va sortir el compromís (Humanitarian Pledge), per part d’un grup d’estats, de promoure mesures efectives per resoldre el buit legal relatiu a la prohibició i eliminació de l’armament nuclear.
El 27 d’octubre del 2016 l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava una resolució per celebrar una conferència el 2017 amb l’objectiu d’aconseguir un tractat de prohibició de les armes nuclears. Es va acordar amb 123 vots a favor, 38 en contra (Espanya va ser un d’ells) i 16 abstencions. Pocs dies abans, la delegació dels EUA a l’OTAN havia enviat una nota a la resta d’estats de l’Aliança Atlàntica per demanar-los amb fermesa que votessin en contra de la resolució i no únicament que s’abstinguessin. Fins i tot se’ls demanava que, en cas que s’iniciessin les negociacions, no hi participessin.
La posició dels estats nuclears sobre el Tractat. Els estats nuclears Israel, la Gran Bretanya, França, els EUA i Rússia sempre s’han oposat a un tractat de prohibició de l’armament nuclear. A la resolució de l’ONU del 27 d’octubre del 2016 hi van votar en contra. Els quatre últims països van justificar el seu vot negatiu adduint que una iniciativa d’aquest tipus afebliria els mecanismes existents de desarmament i concretament el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Un argument fal·laç , ja que, per exemple, en la darrera reunió de revisió del TNP (2015) van ser els EUA, la Gran Bretanya i el Canadà els qui van impedir un acord per impulsar decididament el desarmament nuclear.
En la justificació del vot negatiu a la resolució del 27 d’octubre del 2016 també afegien que “un esforç per prohibir les armes nuclears tindria consistència si tots els estats nuclears estiguessin disposats a participar-hi”. Però precisament la decisió de participar-hi o no era seva i ben seva. De fet, no tots els estats nuclears van votar en contra de la resolució de l’ONU. La Xina, l’Índia i el Pakistan es van abstenir i Corea del Nord hi va votar a favor.
Armes nuclears en polítiques de defensa. Les armes nuclears han estat una peça fonamental en la política de defensa dels estats nuclearment armats.
La Xina defensa la política de no primer ús d’armes nuclears i una estratègia nuclear d’autodefensa i mai no ha entrat en una carrera d’armes nuclears amb qualsevol altre país. La política oficial russa adopta el dret del primer ús de les armes nuclears. La seva doctrina militar, publicada el 2010, diu que Rússia podria respondre a l’ús de qualsevol arma de destrucció massiva amb la utilització d’armes nuclears. La política nuclear nord-americana està exposada en la Nuclear Posture Review del 2010, en què s’afirma que els EUA continuen confiant en les armes nuclears com una part important de la seva seguretat nacional i que ho seguiran fent en un futur immediat. L’OTAN, en la seva cimera de 2010, va afirmar que la seva capacitat nuclear continua sent un dels pilars de la seva estratègia de defensa.
Què diu el Tractat. Esmenta les catastròfiques conseqüències humanitàries que es derivarien de l’ús d’armament nuclear i afirma que aquestes conseqüències no es podrien atendre adequadament. Afirma també que qualsevol utilització d’armes nuclears vulneraria el dret internacional humanitari.
Destaca la preocupació per la lentitud del desarmament nuclear i per la manera com les polítiques i doctrines militars depenen de les armes nuclears.
Obliga els estats part a comprometre’s a no desenvolupar, assajar, fabricar, adquirir, posseir, transferir, emmagatzemar, usar o amenaçar d’usar armament nuclear.
Obliga els estats part a eliminar els seus programes nuclears, a desactivar les armes nuclears immediatament i a destruir-les com més aviat millor, de forma verificable i irreversible. Per a tot això es marquen uns protocols i uns terminis.
Obliga també a proporcionar assistència tant a les víctimes com als estats part afectats per l’ús de les armes nuclears i a la restauració del medi ambient.
Estableix que els estats part es reuniran periòdicament per prendre decisions sobre la implementació del Tractat i per controlar els programes d’eliminació de l’armament nuclear.
Eficàcia del Tractat. Una de les objeccions al Tractat és la seva possible manca d’eficàcia si no el signen tots els estats nuclears. Els defensors del Tractat afirmen que si un nombre suficient de països el ratifiquen es crearà un estat d’opinió i una pressió moral i política sobre els que s’hi resisteixin, incloses les grans potències nuclears. Per descomptat, un tractat de prohibició d’armes nuclears no les farà desaparèixer immediatament, però reforçarà l’estigma contra el seu ús i dificultarà tant la implementació de les polítiques nuclears com la proliferació nuclear. De manera anàloga al que ha passat amb les mines antipersona, les bombes de dispersió, les armes biològiques i les armes químiques.