La bogeria de l'austeritat a Europa
THE NEW YORK TIMESProu d'autosuficiència. Fins fa pocs dies, l'opinió més estesa era que per fi Europa tenia les coses sota control. El Banc Central Europeu havia calmat els mercats amb la promesa de comprar, si calgués, bons als governs amb problemes. Tot el que els estats endeutats havien de fer, deien, era acceptar mesures d'austeritat encara més severes -condició imposada pels bancs centrals-, i tot aniria bé.
Però els promotors d'aquesta opinió oblidaven que entremig hi havia gent implicada. Tot d'una, enormes manifestacions i vagues sacsegen Espanya i Grècia. En aquests països la població diu que ja n'hi ha prou: amb un atur com el de la Gran Depressió i amb treballadors de la classe mitjana obligats a furgar les escombraries per buscar menjar, l'austeritat ja ha anat massa lluny. I això vol dir que potser al final no s'arribarà a cap acord sobre els préstecs.
Molts comentaristes assenyalen que els ciutadans espanyols i grecs, en protestar contra uns sacrificis que s'han de fer tant sí com no, l'únic que fan és endarrerir el que és inevitable. Però la veritat és que els manifestants tenen raó. Més austeritat no servirà de res; en aquest cas, els que són veritablement irracionals són uns polítics i buròcrates suposadament seriosos que exigeixen cada vegada més sofriments.
Fixeu-vos en les tribulacions d'Espanya. Quin és l'autèntic problema de l'economia? En substància, el que passa és que Espanya està patint la ressaca d'una enorme bombolla immobiliària que va provocar un boom econòmic i, alhora, un període d'inflació que va fer que la indústria espanyola deixés de ser competitiva en relació amb la resta d'Europa. Quan la bombolla va esclatar, Espanya es va trobar amb el difícil problema de recuperar la competitivitat, un procés dolorós que s'allargarà durant anys. Si no surt de l'euro -una mesura que ningú vol prendre-, Espanya està condemnada a llargs anys d'elevadíssim atur.
Però aquest sofriment suposadament inevitable s'està agreujant a causa d'unes dures retallades, i aquestes retallades provoquen un patiment inútil.
En primer lloc, els problemes d'Espanya no van començar per culpa d'un govern malbaratador. Ben al contrari, abans de la crisi Espanya tenia superàvit pressupostari i un endeutament baix. El gran dèficit va sorgir quan l'economia es va enfonsar, arrossegant al seu darrere una caiguda dels ingressos. Tot i així, sembla que l'endeutament espanyol no és dels pitjors.
És cert que a Espanya li resulta ara difícil aconseguir préstecs per finançar el dèficit. Aquesta dificultat, però, es deu sobretot als temors generats per problemes més greus, en especial el temor a possibles turbulències polítiques atès l'elevadíssim percentatge d'atur. I rebaixar uns quants punts el dèficit pressupostari no dissoldrà aquests temors. De fet, uns estudis del Fons Monetari Internacional assenyalen que rebaixar la despesa en economies immerses en una profunda depressió pot minar la confiança dels inversors perquè accelera la caiguda de l'economia.
En altres paraules, des del punt de vista estrictament econòmic Espanya no necessita més austeritat. Certament, no està per a gaires alegries i fins i tot és probable que no tingui cap més alternativa (llevat de la sortida de l'euro) que un llarg període de dificultats. Però les salvatges retallades de serveis públics essencials, com ara l'ajut als necessitats, no fan sinó perjudicar les perspectives de recuperació del país.
Aleshores, per què es demanen encara més mesures doloroses?
Part de l'explicació és que a Europa, com als Estats Units, hi ha massa Persones molt Serioses que han estat seduïdes pel culte a l'austeritat, per la convicció que el dèficit pressupostari, no la desocupació massiva, és el perill clar i evident, i que la reducció del dèficit resoldrà d'una manera o altra un problema causat pels excessos del sector privat.
A més, una part important de l'opinió pública del cor d'Europa -sobretot, l'alemanya- creu fermament en una falsa versió de la situació. Si parles amb dirigents alemanys, t'expliquen la crisi de l'euro com si fos una obra de teatre moralista: la història d'uns països que han viscut per damunt de les seves possibilitats i ara han de rebre el càstig que es mereixen. Tant se val que això no sigui ni de bon tros veritat, i tant se val també el fet que els bancs alemanys contribuïssin molt a inflar la bombolla immobiliària a Espanya. El pecat i les seves conseqüències són la seva versió, i la mantenen amb fermesa.
Pitjor encara: això és també el que creuen molts votants alemanys, en gran part perquè és el que els han dit els polítics. I la por a la reacció d'uns votants que creuen, erròniament, que estan suportant les conseqüències de la irresponsabilitat del sud d'Europa fa que els polítics alemanys no estiguin disposats a aprovar uns préstecs d'emergència, que són essencials per a l'estat espanyol i altres països amb problemes, sense castigar abans els que els demanen.
No cal dir que no és així com es presenten aquestes exigències. Però en realitat tot plegat es redueix a això. I ja és massa tard per posar fi a aquest cruel disbarat.
Si Alemanya vol de debò salvar l'euro, ha de deixar que el Banc Central Europeu faci el que calgui per rescatar els països endeutats, i ho ha de fer sense exigir més sofriments inútils.